La Feria de las Flores (2015) de Núria Güell i El misterio de Caviria (2016) d’Antoni Hervàs, són els projectes en els quals hi puc trobar punts en comú. Malgrat que en un estat encara iniciàtic, el meu projecte es vincula en la reparació i venjança pública d’un dels feminicidis més coneguts en la història de l’art modern; l’assassinat d’Ana Mendieta a mans de la seva parella Carl André.
Projectes on els artistes s’impliquen en problemàtiques reals, en una pràctica de l’art vers el que és polític. Les dues exposades i la meva, contenen el mateix esperit. Però no tenen el mateix procediment encara que sí que tenen la mateixa finalitat. La posició de l’artista se situa en el mateix lloc, però selecciono el de Núria Güell, ja que per la feina que desenvolupen necessita altres agents mediadors i conté més proximitat vers la meva performativa, com per exemple el que és exposat als museus.
L’obra de Núria Güell es caracteritza per una clara voluntat intervencionista i ubicada en la investigació en l’art. Lluitant contra els prejudicis, pel fet que parteix d’una idea preconcebuda sobre la realitat o problemàtica que vol retratar. No obstant això, aquesta planificació no implica rigidesa: els seus projectes mantenen una obertura cap a resultats inesperats, com la performance sobre el crim d’Ana Mendieta i el seu executor-escultor.
Segurament, a causa del contacte amb els diferents agents participants i contextos socials tractats per Núria, abordant qüestions com l’esclavitud sexual i altres formes d’abús, i això enllaça amb el projecte que presento per desenvolupar, on denuncio els feminicidis mitjançant un de famós, com és el de l’artista cubana Ana Mendieta.
Els projectes de Núria Güell estableixen col·laboracions amb institucions artístiques i socials que, sovint, acaben també objecte de crítica dins la seva pròpia obra! En aquest sentit, el meu projecte buscarà prohibir l’exhibició de l’obra de l’assassí Carl André. Les institucions de l’art no haurien d’exposar obra de l’escultor conceptual d’aquí podríem estirar el fil de la construcció de la masculinitat, amb context sentimental de possessió i gestió d’emocions relacionals de parella.
Les aproximacions de Güell es vinculen amb l’anàlisi institucional, ja que utilitza els recursos i infraestructures del sistema de l’art, com per exemple; museus, festivals, centres culturals, etc. Els utilitza i fa servir per evidenciar les contradiccions d’aquests espais. Aquest suport institucional o finançament inicial li permet dur a terme projectes que, alhora, qüestionen els mecanismes de poder i de legitimitat que aquestes mateixes institucions representen. Això ja està passant quan s’exposa tota l’escultura minimal d’André, i col·lectius feministes realitzen accions de denúncia per tal d’assenyalar l’obra de l’escultor condemnat inicialment d’assassinat.
En el meu cas i el de Núria Güell, el paper de la documentació és essencial en el seu procés creatiu, primerament per saber exposar i defensar el projecte, però alhora serveix tant per registrar les accions com per analitzar-ne l’impacte social i pedagògic. Des d’una perspectiva de pedagogia crítica, la proposta sobre Ana Mendieta i les de Güell conviden l’espectador a reflexionar sobre la responsabilitat col·lectiva davant de les injustícies i a entendre l’art com una eina de transformació social.
Núria Güell utilitza estratègies arriscades i sovint incòmodes per denunciar la corrupció i posar en evidència certes estructures de poder. Aquesta actitud la situa com una artista compromesa amb el canvi institucional i social, amb una pràctica que combina ètica, activisme i investigació. Amb la performativa amb fang que proposo faig evident també el patriarcat i l’heteronorma fins ara imperant en les institucions i en el món de l’art.
A La Feria de las Flores (2015-2016) l’artista ens convida a observar el sistema artístic no només com un espai d’exhibició, sinó també com si fos un terreny d’acció política i pedagògica. La col·lecció Botero del Museu d’Antioquia és assenyalada, i ressignificada amb un intent de relectura de l’artista i la cosificació, i Núria enllaça les obres del cotitzat artista des de les experiències d’explotació sexual de les menors entrevistades. Un museu de la ciutat de Medellín (Colòmbia) on són convocades les víctimes (en el meu invoco hectoplasmàticament a l’artista morta), i per fer una sèrie de visites guiades que tenen en comú amb el meu projecte, ja que exposaré primer (en l’inici de l’acció) un símil de l’obra escultòrica d’André.
Així doncs, l’anàlisi comparativa dels dos projectes, un des de la modèstia personal i l’altre des de l’obra compromesa socialment de Núria Güell, sumen comparacions, fent-nos còmplices a l’espectador i a les institucions. Això pretenc en aquesta pràctica performativa, vinculant a la violència masclista i de gènere que la societat actual encara manté. I és aquí on m’agradaria interaccionar amb el Seminari d’investigació artística.
Per finalitzar aquest estudi comparatiu podríem posar nom a la meva proposta, i oferir-vos la possibilitat i sent fidel a aquesta anàlisi de clara dimensió ètica, feminista i institucionalment crítica, amb una connexió directa amb l’obra de Núria Güell i la denúncia del patriarcat dins el món de l’art. Quin us sembla més encertat?
- Mendieta no calla.
- Els assassins de l’art.
- L’executor-escultor.
Analisi comparativa de Jordi Llort-Figuerola. Projectes III, UOC 2025.
Consultes a:
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.