POST 8 – Post final
21 – L’assaig general de la vídeoescultura de la Venus anorèxica:
El vídeo capturat durant l’assaig general de l’acció dura més de 20 minuts, per tant es farà un resum (adjuntat a continuació):
Fitxa tècnica del resum de les PARTS I, II i III:
- Títol: Vídeo resum de l’acció La Venus de moda.
- Autoria: Jordi Llort-Figuerola, Visual Gallus.
- Any de producció: 2024.
- Duració: 03′ 41’’
- Format: Panoràmic.
- Proporció: 720p (HD): 1280×720
- So: Estèreo (ambiental amplificat).
- Color: RGB (digital).
- Dimensions (alçada, amplada i profunditat): 3mX3mX1m
Fitxa tècnica del vídeo de captura de l’acció damunt la vídeoescultura:
- Títol: Vídeo de la captura de l’assaig general de l’acció La Venus de moda.
- Autoria: Jordi Llort-Figuerola, Visual Gallus.
- Any de producció: 2024.
- Duració: 24′ 45’’.
- Format: Panoràmic.
- Proporció: 720p (HD): 1280×720
- So: Estèreo (ambiental amplificat).
- Color: RGB (digital).
- Dimensions (alçada, amplada i profunditat): 3mX3mX1m
22 – El document final de tot el procès:
S’adjunta l’índex del document final:
23 – El vídeo final:
Aquest resum serà a partir d’una nova captura per millorar el resultat de l’adjuntat assaig general.
Fitxa tècnica del vídeo de 2 minuts:
https://drive.google.com/file/d/1pAUtKL5xLFaZMAQLcSeiqMF-7mt_xZk_/view?usp=drive_link
- Títol: Vídeo de l’acció La Venus de moda.
- Autoria: Jordi Llort-Figuerola, Visual Gallus.
- Any de producció:
- Duració: 01′ 59’’
- Format: Panoràmic.
- Proporció: 720p: 854×480
- So: Estèreo (ambiental amplificat).
- Color: RGB (digital).
- Dimensions: 3mX3mX1m
24 – ANNEX I DEL POST.
La intencionalitat és resumir en l’acció la cosificació de la dona, retallant el fang de la Venus de Willendorf per emergir la silueta anorèxica de Sacha.
Frames del vídeo:
Bonus:
En finalitzar i encendre’s els llums s’han realitzat dues captures, una de l’assaig (perfil i massa de la Venus de Willendorf) i l’altre de l’acció definitiva (perfil de noia amb anorèxia).
22 de gener de 2024.
25 – ANNEX II: Sacha damunt de la Venus de Willendorf.
Frames finals de la realització del volum de Sacha damunt de la Venus de Willendorf:
Per tal de coure-ho al forn i a 1800º, i per a que hi entri; s’ha de separar la silueta en dues planxes, ho fem amb un cartró. Després es treuen les deus parts i es deixen reposades horitzontalment, tancades amb bosses que anirem humitejant cada dos dies amb un vaporitzador.
El vídeo de 2 minuts:
https://drive.google.com/file/d/1pAUtKL5xLFaZMAQLcSeiqMF-7mt_xZk_/view?usp=drive_link
24 de gener de 2024.
R2: L’anàlisi comparativa.
La Feria de las Flores (2015) de Núria Güell i El misterio de Caviria (2016) d’Antoni Hervàs, són els projectes en els quals hi puc trobar punts en comú. Malgrat que en un estat encara iniciàtic, el meu projecte es vincula en la reparació i venjança pública d’un dels feminicidis més coneguts en la història de l’art modern; l’assassinat d’Ana Mendieta a mans de la seva parella Carl André.
Projectes on els artistes s’impliquen en problemàtiques reals, en una pràctica de l’art vers el que és polític. Les dues exposades i la meva, contenen el mateix esperit. Però no tenen el mateix procediment encara que sí que tenen la mateixa finalitat. La posició de l’artista se situa en el mateix lloc, però selecciono el de Núria Güell, ja que per la feina que desenvolupen necessita altres agents mediadors i conté més proximitat vers la meva performativa, com per exemple el que és exposat als museus.
L’obra de Núria Güell es caracteritza per una clara voluntat intervencionista i ubicada en la investigació en l’art. Lluitant contra els prejudicis, pel fet que parteix d’una idea preconcebuda sobre la realitat o problemàtica que vol retratar. No obstant això, aquesta planificació no implica rigidesa: els seus projectes mantenen una obertura cap a resultats inesperats, com la performance sobre el crim d’Ana Mendieta i el seu executor-escultor.
Segurament, a causa del contacte amb els diferents agents participants i contextos socials tractats per Núria, abordant qüestions com l’esclavitud sexual i altres formes d’abús, i això enllaça amb el projecte que presento per desenvolupar, on denuncio els feminicidis mitjançant un de famós, com és el de l’artista cubana Ana Mendieta.
Els projectes de Núria Güell estableixen col·laboracions amb institucions artístiques i socials que, sovint, acaben també objecte de crítica dins la seva pròpia obra! En aquest sentit, el meu projecte buscarà prohibir l’exhibició de l’obra de l’assassí Carl André. Les institucions de l’art no haurien d’exposar obra de l’escultor conceptual d’aquí podríem estirar el fil de la construcció de la masculinitat, amb context sentimental de possessió i gestió d’emocions relacionals de parella.
Les aproximacions de Güell es vinculen amb l’anàlisi institucional, ja que utilitza els recursos i infraestructures del sistema de l’art, com per exemple; museus, festivals, centres culturals, etc. Els utilitza i fa servir per evidenciar les contradiccions d’aquests espais. Aquest suport institucional o finançament inicial li permet dur a terme projectes que, alhora, qüestionen els mecanismes de poder i de legitimitat que aquestes mateixes institucions representen. Això ja està passant quan s’exposa tota l’escultura minimal d’André, i col·lectius feministes realitzen accions de denúncia per tal d’assenyalar l’obra de l’escultor condemnat inicialment d’assassinat.
En el meu cas i el de Núria Güell, el paper de la documentació és essencial en el seu procés creatiu, primerament per saber exposar i defensar el projecte, però alhora serveix tant per registrar les accions com per analitzar-ne l’impacte social i pedagògic. Des d’una perspectiva de pedagogia crítica, la proposta sobre Ana Mendieta i les de Güell conviden l’espectador a reflexionar sobre la responsabilitat col·lectiva davant de les injustícies i a entendre l’art com una eina de transformació social.
Núria Güell utilitza estratègies arriscades i sovint incòmodes per denunciar la corrupció i posar en evidència certes estructures de poder. Aquesta actitud la situa com una artista compromesa amb el canvi institucional i social, amb una pràctica que combina ètica, activisme i investigació. Amb la performativa amb fang que proposo faig evident també el patriarcat i l’heteronorma fins ara imperant en les institucions i en el món de l’art.
A La Feria de las Flores (2015-2016) l’artista ens convida a observar el sistema artístic no només com un espai d’exhibició, sinó també com si fos un terreny d’acció política i pedagògica. La col·lecció Botero del Museu d’Antioquia és assenyalada, i ressignificada amb un intent de relectura de l’artista i la cosificació, i Núria enllaça les obres del cotitzat artista des de les experiències d’explotació sexual de les menors entrevistades. Un museu de la ciutat de Medellín (Colòmbia) on són convocades les víctimes (en el meu invoco hectoplasmàticament a l’artista morta), i per fer una sèrie de visites guiades que tenen en comú amb el meu projecte, ja que exposaré primer (en l’inici de l’acció) un símil de l’obra escultòrica d’André.
Així doncs, l’anàlisi comparativa dels dos projectes, un des de la modèstia personal i l’altre des de l’obra compromesa socialment de Núria Güell, sumen comparacions, fent-nos còmplices a l’espectador i a les institucions. Això pretenc en aquesta pràctica performativa, vinculant a la violència masclista i de gènere que la societat actual encara manté. I és aquí on m’agradaria interaccionar amb el Seminari d’investigació artística.
Per finalitzar aquest estudi comparatiu podríem posar nom a la meva proposta, i oferir-vos la possibilitat i sent fidel a aquesta anàlisi de clara dimensió ètica, feminista i institucionalment crítica, amb una connexió directa amb l’obra de Núria Güell i la denúncia del patriarcat dins el món de l’art. Quin us sembla més encertat?
- Mendieta no calla.
- Els assassins de l’art.
- L’executor-escultor.
Analisi comparativa de Jordi Llort-Figuerola. Projectes III, UOC 2025.
Consultes a:
Diari de procés R1
Massa titani per poc concepte.
Des de l’inici de la PAC1 i a escala individual em sorgeix la preocupació de les transdisciplinarietats, que personalment tant m’apassionen, però que sovint porten a crear-me un treball interior una mica recelós en l’àmbit de la professionalització de l’art i l’intrusisme d’altres matèries.
Aquesta perspectiva personal és compartida per la companya Aïda Navarro també per Gerard Vilar, una perspectiva grupal davant de la preocupació de la no diferenciació o dilució entre ciència i art. Estem justament en un context contemporani d’hibridacions entre disciplines, i que podem observar en nombroses exposicions i treballs d’artistes.
I en aquest sentit, odio amb el bon sentit de la paraula, quan els científics es tornen artistes, ja que la branca de la Ciència no deixa (o acostuma a no deixar) que l’artista es torni científic, o com a mínim, a nivells acadèmics hi ha un gran mur infranquejable. Una hermètica doctrina científica, per desgràcia però no sempre, pel fet que de vegades observem bones pràctiques professionals, com quan s’incorporen científics en projectes artístics i a la inversa.
Permeteu-me fer de crític i posar-vos un exemple que he vist fa poc a Tarragona; Sirenes i robots de l’oceanògraf tarragoní Joan Llort i el duo vocal Tarta Relena, exposada a la Tabacalera de Tarragona i amb la producció del CCCB, i dins el marc de Digital After All de Mèdol, Centre d’Arts Contemporànies de Tarragona.
Fotografia propietat de Miquel Taverna.
Un gran desplegament tècnic, però sense cap artista al capdavant on la trajectòria i l’estil puguin referenciant-s’hi, ja que Joan Llort és oceanògraf i no té experiència artística ni curricular vinculada a l’art. El resultat és una obra artificiosa allunyada del concepte inicial, i plagada de formalismes innecessaris que no ajuden a l’experiència estètica. Un efectisme que també passa factura a l’obra Duty-Free Art d’Hito Steyerl.
Tècnicament, la instal·lació funciona amb mecanismes que accionen vibracions als tolls quadrats amb aigua (planxes inferiors), i per mitjà de llums estroboscòpiques col·locades als tracks (estructures superiors) es veu l’aigua vibrar. Uns efectes visuals que s’acompanyen d’un cant de sirena gravada per Tarta Relena. La instal·lació és massa gran pel poc efecte, i els motors que fan vibrar les planxes fan soroll.
I tot i que Hito Steyerl a En defensa de la imagen pobre, es pregunta; No és interessant aquest rastre viu dels suports? Com a mínim són la prova dels successos que han suportat, rastres que expliquen l’invisible i inescrutable succeït. Deterioraments aprofitables, que si us poseu en la pell d’un metge forense, veureu com partint d’aquests rastres que erosionen podem obtenir la informació perduda, un saber a través del deteriorament.
Però és aquí on l’efectisme que es refereix Hito i que exposo en la instal·lació de Joan Llort, és un parany amb forma de caramel per l’Art dels nostres temps. Justament, Vilar ens diu que el públic no veu l’art en l’obra quan els displays són poc artístics o purament informatius. (Vilar, 2017. Pàg.4) Personalment crec que a la inversa també passa, com a Sirenes i robots.
Partint dels postulats de Hegel a Lliçons sobre estètica; on s’exposa que els artistes no produeixen principalment coneixement fàctic, sinó que creen dispositius per a la generació de coneixements (Hegel, 1835–1838). Afegint els pensaments de Kant a Crítica de la facultad de juzgar, sobre els dispositius per a la reflexió i la disparitat de tesis (Kant, 1995). I de les dues visions, aquella que les evoluciona Gilles Deleuze; els artistes produeixen artefactes estètics. (Deleuze, 1988 i 1993). On és l’art quan els mecanismes experimenten més importància que l’estètica?
On és l’art quan els mecanismes sobrepassen la concepció i argumentació de l’obra i esdevenen artificiosos i colossals? Com bé explicava l’oceanògraf durant la inauguració de Digital After All, escoltaríem i veuríem el cant de les sirenes. Però vàrem escoltar els motors girant que feien vibrar les planxes i el que vam veure fou un escenari de Festa Major sobredimensionat i poc resolutiu, que s’allunyava del concepte, exposat als espectadors, pel científic abans d’iniciar-se el mecanisme.
Companys i companyes, voldria demanar-vos si teniu algun exemple on l’artificiositat menystingui el concepte i desfavoreixi l’experiència estètica?
Bibliografia
Deleuze, G. y Parnet, C. (1988). Abecedario, letra I.
Deleuze, G. Y Guatari, F. (1993). ¿Qué es Filosofía?. Barcelona: Anagrama.
Hegel, G. W. F. (1807). Fenomenologia de l’esperit. Traducció de Manuel Jiménez Redondo. València: Publicacions de la Universitat de València, 2010.
Kant, I. (1995). Crítica del Juicio. Madrid: Espasa Calpe.
Steyerl, H. (2015). Duty-Free Art 64. Recuperado de http://www.e-flux.com/journal/63/60894/duty-free-art/.
Steyerl, H. (2015). Duty-Free Art, catálogo de la exposición. Madrid: MNCARS.
Vilar, G. (2017). El valor cognitivo del arte. En PÉREZ CARREÑO, F. (ed.), El valor del arte. Madrid: Machado. 8
Steyerl, Hito (2018). Arte Duty Free. A: Caja Negra. Catàleg de l’exposició (de l’11 de novembre de 2015 fins el 21 de març de 2016). Transcripció de (pp.109-142) la xerrada de Hito al Centro de Arte Reina Sofía. Madrid.
Vilar, Gerard (2017). Dónde está el ‘arte’ en la investigación artística?. A: ANIAV – Revista de Investigación en Artes Visuales, ISSN-e 2530-9986, Nº.1. págs.1-8
Post 7 – La Venus de moda.
18- Continuació de la Part I – Inici de l’acció:
En les accions, vaig vestit de negre per camuflar-me amb el fons. Alhora també com un botxí “a sou” del patriarcat, amb un ganivet de caçador, que retalla al seu gust impunament i sense escrúpols el cànon de bellesa.
- Vídeo de l’acció inicial: Construcció del mur d’argila blanca, dins la cova. En el Post 6 s’adjunten fragments, ja que l’acció de construcció del mur dura 20 minuts. Vídeo de 0′ 34” que resumeixen l’obertura i apilament d’argila, uns curts fragments videogràfics dels 20′ de duració total.
- Fitxa tècnica del vídeo preparatiu, mur de fang:
- Autoria: Jordi Llort-Figuerola.
- Títol: Vídeo de preparació del mur per La Venus de moda.
- Any: 2024.
- Duració: 00′ 34’’.
- So: Estèreo (ambiental amplificat).
- Color: RGB (digital).
19- Part II – La vídeoescultura de la Venus de Willendorf.
La segona part, i sense moure’s de l’escena del mur creat, consisteix en realitzar una còpia de la Venus de Willendorf per mitjà del fang apilat. Com un baix-relleu on l’argila surt a mimetitzar les formes projectades, una imatge projectada que s’expandeix en la profunditat i textures de la superfície que muta constantment de forma gràcies a l’acció física del performer.
Es realitzen dos vídeos de resum d’aquesta primera vídeoescultura performativa.
Fitxa tècnica – Vídeo resum realitzant el mur de fang:
- Autoria: Jordi Llort-Figuerola.
- Títol: Resum de la vídeoescultura(live) sobre la Venus de Willendorf.
- Any:
- Duració: 00′ 36’’.
- So: Estèreo (ambiental amplificat).
- Color: RGB (digital).
- Vídeo resum:
.
Fitxa tècnica – Vídeo Short del mur de fang (curt):
- Autoria: Jordi Llort-Figuerola.
- Títol: Resum curt de la vídeoescultura(live) sobre la Venus de Willendorf.
- Any:
- Duració: 00′ 25’’.
- So: Estèreo (ambiental amplificat).
- Color: RGB (digital).
- Vídeo resum:videoescultura
20- Part III – La vídeoescultura de la Venus anorèxica:
La Venus de Willendorf transformada en esquelet, anorèxia i mort que sovint han creat els cànons de bellesa.
S’inclourà en el vídeo final alguns sons de fang:
21 de gener de 2024.
POST 6 – La Venus de moda.
Post 6 – Vídeoescultura performativa La Venus de moda
16 – Dibuix tècnic definitiu:
Després del muntatge s’ha adaptat millor el desplegament del dibuix tècnic (alçat, planta i perfil amb especificació).
17 – Vídeo (proves) i més preparatius per assaig general:
Fent les proves de l’assaig general per realitzar amb èxit l’acció damunt del fang i la projecció, m’he adonat que al tallar els plàstics que envolten els blocs d’argila era molt interessant posar el focus no en la Venus sinó en un espai interior com les coves. Així doncs, el vídeo de projecció s’ha modificat en contingut visual i també en duració i ara dura 10 minuts, que crec que és un temps mínim que necessito per fer l’acció. Si necessito més temps, faré un pausat del vídeo amb el comandament del vídeoprojector.
Els estris: Un fang que s’extreu de la silueta de la Venus de Wilendorf, mentre es fa l’acció, amb un ganivet:
Proves: Vídeo de l’assaig general amb imatge de cova damunt del fang i reserva del mur tapant amb plàstic.
18 – Inici de l’acció:
Frames de l’assaig general: Inici de l’acció, obrint els blocs disposats davant i neteja final del ganivet.
Vídeo de l’acció inicial: Construcció del mur d’argila blanca, dins la cova. S’adjunten fragments, ja que l’acció de construcció del mur dura 20 minuts.
- Vídeo de 00’34” l’acció amb fragments dels 20′ que dura l’acció:
DEFINITIU_Mur de fang – Venus de moda
21 de gener de 2024.
Post 5 – La Venus de moda.
Post 5 de la vídeoescultura performativa La Venus de moda
En definitiva, l’associació de la vídeoescultura amb el mite de Pigmalió s’entrellaça en el concepte de l’home com a creador i a la dona com a criatura, o allò creat, jugant amb el binomi subjecte-objecte. Gràcies a la companya Aïda, que comenta també;
“Pigmalió aconsegueix materialitzar la seva fantasia, de la mateixa manera que el cànon pretén crear una feminitat a mida”.
15 – L’escena i l’assaig de l’acció:
- Preparatius de l’escena: Montant el suport dels 15 blocs de 12,5 Kg. amb lleugera inclinació.
- Realitzant el sostre de cova: De color negre, per donar sensació orgànica i metaforitzant la Prehistòria, però també els mons interiors de l’experiència estètica de cadascú.
- Comprant i posant-me la roba performativa: Second Skin, una segona pell negre per evitar destacar en l’acció vers la projecció i el fang.
- Realitzant les proves de vídeo: Damunt de la tela negre i una foto de prova (i un apunt per una altre idea) damunt del meu cos vestit de negre.
- Preparant la gravació: Pantalla de la càmera de captura, es tancaran totes les llums per la millor gravació de l’acció.
Tapant el terra i l’exterior: Es tindrà en compte de fer servir uns plàstics que amplifiquin el soroll de l’argila xocant al terra . Un fang que s’extreu de la silueta de la Venus de Wilendorf, mentres es fa l’acció.
Post 4 – La Venus de moda
10- En qüestió: La Venus vista com una societat matriarcal o un símbol de fertilitat?
L’opció de fertilitat podria ser una fal·làcia de l’historiador (o presentisme), a més, apareixen exemples que despisten; com les Venus amb roba. A part, aquests relleus van ser arrencats del seu context original de manera que ara es presenten com a objectes individuals tot i que en origen eren treballats directament sobre la roca de l’abric, per tant no tenim clar el context.
D’altra banda, ajuda al concepte de matriarcalisme que les figuretes siberianes de Malta i Buret solen estar vestides (Campàs, 2015). La també anomenada Venus de la Banya, presenta marcats els 12 cicles de la Lluna en un corn: Clàssicament s’ha explicat que són els cicles menstruals, però m’atreveixo a dir que són elements simbòlics de poder, un corn mana a la multitud, i una numerologia que ordena el temps, en un calendari matriarcal.
Les tres imatges del possible matriarcat social de la Prehistòria:
Deixar clar que el vídeo (tal com s’ha comentat en els posts anteriors) només tindrà la imatge de la Venus de Willendorf i tres imatges d’anorèxia.
1_ La venus de Catalhöyük:
Segueixo en la crítica d’aquests discursos del Wikipèdia: “Se cree que es un símbolo de fertilidad, debido a los exagerados miembros de la fémina, que es representada en el proceso de dar a luz mientras está sentada en su trono.”
Per “donar a llum” és millor a gatzoneta (a cuclillas en castellà) i no pas sentada! Perquè no una trona de reina o governanta? A part, que no veuen els lleopards? Juro posar remei a aquests discursos/resolucions patriarcals.
2_ Venus (no trobada) però referenciada per l’artista Nina Paley:
Idèntiques a la deïtat de Babilònia anomenada Ishtar/Inanna/Ashtart (2000 aC.) o a Inanna (Reina del Cel) dels sumeris.
Sovint s’ha dit que eren simbologies de prostitució[1], però segueixo pensant que és una suposició patriarcal i heteronormativa. Perquè negar la dignitat i poder a aquestes imatges? No podem jutjar una acció postural d’una simbologia passada amb l’enteniment simbòlic actual; o sigui, tocar-se els pits no és una provocació (també digne de la pornografia) eròtica sinó més aviat un origen i aliment, un poder de la dona vers l’home.
3_ Venus de Lausell, 27.000/22.000 anys.
Exactamen és un baix relleu sobre calcària, amb traces de mangra[2]. 440 mm. Abric Laussel, Haute-Garonne. Musée d’Auitaine, Bordeus.
Aquesta Venus en baix relleu, exposa Wikipèdia:
Segons Leroi-Gourhan estaríem davant dos símbols complementaris femenins, el bisó i les dones, l’home. Altres interpretacions més tradicionals, en canvi, relacionen a la «Dama de la Banya de Laussel» amb una deessa de la fertilitat, en la qual la banya representaria la cornucòpia de l’abundància, els forats de la menstruació simbolitzarien el cicle de la naturalesa, i la dona ofereix la seva ventre, els seus pits i la seva vulva com a generadors de vida, reforçat pel color ocre. Aquesta explicació és molt accessible al gran públic per la qual cosa és molt acceptada, però peca de presentista.
Notes de peu
[1] Les Venus i la prostitució: https://sumerianshakespeare.com/999701/1072501.html
[2] Mangra: Mescla natural d’alúmina i terra amb òxid vermell de ferro; cast. almagre, almazarrón.
11- Fitxa tècnica del vídeo de projecció:
- Autoria: Jordi Llort-Figuerola.
- Títol: La Venus de moda; vídeo de projecció per l’acció.
- Any: 2023.
- Duració: 00′ 30’’.
- So: Estèreo (ambiental amplificat).
- Color: RGB (digital).
12- Escena i atrezzo:
Els 15 blocs de fang d’argila amb xamota, blanques. La xamota és fang cuit i es barreja amb el fang normal per donar-li consistència i aguantar millor les formes verticals, a part al coure’s es fa a alta temperatura; per tant és fang refractari. Les mides aproximades són de 40 cm. d’amplada, i 25 cm. d’alçada, amb un gruix de 12 cm., però el seu pes de 12,5 kilograms és per tenir-lo en compte!
Un esforç físic que formarà part de l’acció escultural metaforitzant el pigmalionisme. Pot ser també que talli (per la meitat de gruix) en directe algunes pastilles de fang (estris) amb un fil metàl·lic com els que s’utilitzen a ceràmica.
L’artista porta estris de ceramista, tot i que poden semblar eines d’agressió i no ens volem centrar en aquest aspecte (relacionat amb els feminicidis). Eines que es necessiten per fer l’acció:
Un pedestal enmig de la sala/zona d’actuació, que servirà de suport de disposició dels blocs d’argila blanca i que posteriorment aguantarà els blocs d’argila durant l’acció de modificar-ne la forma projectada.
L’aparell de videoprojecció es situa frontalment al mig i damunt d’aquest el dispositiu mòbil que gravarà l’acció. El videoprojector reprodueix en bucle la imatge estàtica per tal de donar temps a esculpir-hi la silueta anorèxica.
La sala és lleugerament il·luminada en el punt central, damunt del bloc de fang a construir i a esculpir a posteriori. Aquesta llum s’apagarà i encendrà puntualment; encesa a l’inici durant el muntatge dels blocs de fang, i apagada mentre s’escolpeix el fang. El terra i el darrera queda a les fosques, amb l’ajut de teles negres. A part, el performer surt vestit de negre per tal de no influir en la projecció de la Venus de Willendorf.
Amplificació de l’àudio ambiental capturat durant l’acció exercida damunt de la videoprojecció. Ara per ara, aquesta opció no es podrà realitzar en temps real, mentre faig la performance.
13- Desplegat tècnic:
Anteriorment, en els Comentaris de Proposta havia exposat l’evolució de la idea i lloc de realització, esbossats en la llibreta (exactament el dietari d’artista número 105 que tinc finalitzada i ja catalogada):
Esbós sense perspectiva axonomètrica però amb un croquis de dibuix tècnic (amb Illustrator) on es detalla l’alçat i la planta amb els seus respectius materials i mides de l’acció performativa:
14- Altres casos d’anorèxia (sense pretendre ferir sensibilitats):
Informació disponible en xarxa, no està documentada amb citació a la bibliografia, només es posa l’enllaç com a consulta.
Deixar clar que aquestes imatges tenen el consentiment públic ja que les pacients han fet un favor a la causa en exposar el seu cas i consentint així la seva difusió per tractar i solucionar la problemàtica.
· Delfina Carle: https://www.univision.com/estilo-de-vida/bienestar/tuvo-anorexia-a-los-13-y-su-relato-se-volvio-viral-mi-cuerpo-me-pedia-a-gritos-que-pare
· Fiona Chrystall: https://cnnespanol.cnn.com/2017/03/15/increible-transformacion-de-la-anorexia-a-ser-luchadora-de-artes-marciales-mixtas/
· Connie Inglis: Ha documentat el seu èxit sobre l’anorèxia al seu Instagram. https://www.instagram.com/my_life_without_ana/?hl=es
· Gemma Walker: https://www.elciudadano.com/salud/ella-tenia-anorexia-y-mira-como-se-recupero-tras-estar-al-borde-de-la-muerte/01/16/
· Article interessant: https://www.lainformacion.com/opinion/carlos-salas/el-abuso-de-las-tallas-y-la-obsesion-por-mostrar-mujeres-casi-anorexicas/20111/
Bibliografia i filmografia del Post 4
Campàs, Joan (2015). Mòdul UOC: La construcció del coneixement en història de l’art. Editorial UOC.
Documental The cave of forgotten dreams, de Werner Herzog, Tràiler oficial de Cave of Forgotten Dreams #1 – (2010) HD
19 de gener de 2024.
Post 3 – La Venus de moda
9- El mite de Pigmalió: Πυγμαλίων
Gràcies a la companya Aïda Navarro Barba, afegeixo el mite de Pigmalió, que era un rei de Xipre que estava encegat i obsessionat per la bellesa escultòrica del cos femení, perdent el Nord, com ho ha estat/està encara avui en dia el mascle d’Homo sapiens sapiens. Pigmalió havia buscat una esposa la bellesa de la qual es correspongués amb el seu ideal de dona perfecta.
D’aquest mite també procedeix el terme pigmalionisme, o atracció per les estàtues, i és motiu recurrent per explicar el naixement de la vida artificial i la fascinació dels artistes per les seves muses i obres.
Mirar de no tornar a carregar, per tant no afegiré res més (ni gràfica ni tipogràficament) a la performance, ans el contrari, treballar amb la massa d’argila, però si que incorporaré la construcció del mur d’argila, per metaforitzar l’atracció per les estàtues i blocs de vida artificial; influenciat pel mite i el terme pigmalionisme.
Mantindré la sorpresa en la performativitat a La Venus de moda i seguiré amb la meva idea inicial de modificar la silueta (retallar com diu encertadament el company Frederic Melis) la figura grossa de la Venus de Willendorf que al contrari de Frederic si que veig semblança en la cosificació actual del mçón de la moda. És cert que els motius són diferents, una era el cos idealitzat per finalitats reproductives i l’actual és per finalitats estètiques, per tant és el cànon de bellesa canviant.
Què us sembla Frederic o Aïda?
Post 2 – Procès Vídeoescultura performativa “La Venus de moda”
Post 2 – La Venus de moda
Frames prèvis de la proposta La Venus de la moda.
6- Adaptació segons els comentaris del company Frederic Melis.
Només es treballarà sobre la figura central de la Venus de Willendorf (Moràvia, República Txeca, circa 28.000 aC.) en fons negre (tant el vídeo com la projecció de durant la performance).
Es projectarà damunt de l’argila blanca la figura de la Venus paleolítica més famosa, en fons negre i de mida humana. El vídeo de projecció contempla tres fusions de cossos de noies anorèxiques:
- Sacha Reeve, d’Austàlia, 30 Kg.: https://www.cronica.com.ar/mundo/Sorprendente-recuperacion-de-una-mujer-con-anorexia-que-pesaba-30-kilos-20190501-0012.html
- Campanya publicitària contra l’anorèxia ‘No eres un boceto’: https://br.thptnganamst.edu.vn/introduzir-81-imagem-modelo-com-anorexia/
- Connie Inglis ha documentat el seu èxit sobre l’anorèxia al seu Instagram: https://www.instagram.com/my_life_without_ana/?hl=es
Després de superposar en el vídeo de projecció aquestes imatges de tres noies amb anorèxia, el vídeo continua projectant la Venus de Willendorf en imatge estàtica, per permetre treballar la performativa d’anar treien capes d’argila. Una acció metàfora de l’anorèxia per esdevenir una cosificació actual del cànon de bellesa imperant en el món de la moda i del cinema.
7- El soroll d’ambient:
Inicialment se sent els batecs d’un cor i es fa visible per primer cop la imatge de la Venus prehistòrica, en iniciar-se les superposicions de les tres noies anorèxiques apareix una música electrònica (a partir del minut 1’12’’). Creieu que una música d¡aquest tipus (electrònica) pot ser massa invasiva i podria influenciar? (la podeu escoltar al minut 00:44”).
M’encantaria poder capturar el soroll que es fa al treballar l’argila blanca i al caure al terra, però malauradament no disposo del sistema de captura d’àudio prou professional i per això s’ha imitat aquest so del xocar del fang blanc en l’edició del vídeo de projecció, concretament en els titulars; en l’aparició del títol i dels crèdits finals.
8- El vídeo de projecció:
La duració del vídeo que es projecta dura més que el presentat, ja que es posarà en pausa el vídeo amb la imatge estàtica de la Venus; això permetrà treballar la performativa amb calma i claredat, per donar importància a l’acció creativa de la creació escultòrica amb il·luminació projectada.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.