Escoltar el silenci

Centro la reflexió sonora en l’àmbit d’allò no humà, però que és vida i univers. Després de visionar el vídeo de la Fundació Joan Miró, certament no ens dona una resposta tancada per definir Art Sonor, més aviat obre camins. Ens fa veure que el so pot transformar completament una obra i la manera com la vivim. Més que definir una categoria, proposa una mirada àmplia i oberta, on el límit entre veure i sentir es desdibuixa i l’experiència artística es fa més rica i física.

Quan llegeixo als companys/es, destaco la pregunta que analitza la Maria del Mar Calpena, d’on podem extreure’n que es planteja una mena d’art dels sentits. Què vol dir exactament “art sonor”? No és una etiqueta tancada ni del tot consensuada, i justament per això tant l’exposició Art sonor?, com el monòleg en pòdcast d’Arnau Horta, conviden a repensar aquesta definició.

Quan diem que “no se sent res”, en veritat hi ha infinitat de sons al nostre voltant, molts humanament imperceptibles (l’antropocentrisme ens limita). O a la inversa, quan la gent diu, “és soroll”, aquesta subjectivitat sovint només demostra un gran desconeixement. I en aquesta amplitud d’ona, el mestre John Cage ho tenia ben clar. Com així descriu Horta; fou el precursor i artífex de l’art sonor tal com l’entenem avui, i juntament amb Max Neuhaus.

Cage portava als seus alumnes a sota d’un pont de l’autopista prop del centre d’art Black Mountain College, de Carolina del Nord, i allà els feia escoltar el brunzit del tràfic (moviment ràpid d’un cos dins l’aire), i allà el mestre Cage feia escoltar als alumnes i els explicava que aquells sons es podien interpretar com a sons interessants, ple de matisos tímbrics que calia escoltar atentament.

I segons m’explicava el Doctor en Art Sonor, Josep Cerdà, de vegades algun alumne deia; –No m’agrada. Aleshores Cage responia; –Escolta-ho més i ja t’agradarà.

D’esquerra dreta: Gravat d’un retrat de Beethoven, John Cage i Max Neuhaus.

Patrons de carretera i trànsit, del pas de l’un i l’altre, moments de brunzits o el res (absència de pas). La peça 4′33″ de John Cage, composta el 1952, és considerada “l’obra del silenci” perquè els/les intèrprets no tocaven els seus instruments musicals, i deixaven que els sons ambientals de l’entorn es convertissin en la música, convidant a la reflexió sobre la natura i la frontera entre so, silenci, soroll i música. El silenci també és tractat en el quart apartat “Els sons secrets del silenci” de l’exposició Art sonor?, a la fundació Miró.

En diàleg indirecte amb els silencis proposats per Cage. Neuhaus defensava sortir a l’exterior i sentir els sons quotidians mitjançant passejos sonors, desplaçant l’experiència sonora fora del marc institucional del concert. Aquesta actitud s’inscriu en una pràctica sonora expandida: artistes que utilitzen el so com a matèria artística més enllà de la música convencional, promovent una escolta no estrictament musical, com també apuntava Louise Lawler.

I en aquest sentit, Horta compara la pràctica sonora expandida amb el concepte de Rosalind Krauss del camp expandit de l’escultura, i la seva concreció evolutiva de l’escultura lligada al monument escultòric i alliberació posterior del pedestal, com un esdevenir lliure, una escultura més democràtica i no pas representar símbols d’estat i de poder controlador de masses i llibertats.

Horta també ens explica al monòleg com Max Neuhaus, el creador del concepte d’Instal·lació Sonora (enllaç) va rebutjar explícitament l’etiqueta d’art sonor i mai no va definir la seva obra en aquests termes que el qualificava d’arbitrari, poc rellevant i fins i tot condescendent. També es va distanciar de la categoria de “música” i va abandonar els auditoris com a espais de pràctica.

Hi trobo similituds entre les avantguardes, però sobretot en moviments pictòrics com l’Impressionisme, seria com que els sons s’alliberen de la partitura com l’escultura del pedestal, i com la pintura de la forma per expressar ambients que quasi sonen, com el Romanticisme i l’Expressionisme.

En l’última secció, anomenada Art sonor?, de l’exposició de la Fundació Miró, l’escultura de John Baldessari convida a posar el cap dins una trompeta gegant i escoltar simfonies beethovianes. La música també s’imagina i se sent, no només s’escolta. I és que hi ha moltes formes d’arribar-hi; Beethoven va produir les millors simfonies en l’època en què ja havia perdut l’audició. Ho aconseguia mitjançant la vibració!

Tornant als sentits. Científicament, tot és vibració perquè les partícules estan en constant moviment, però aquest espai es pot definir com un buit quàntic estructurat, on les partícules fonamentals no són esferes sòlides sinó excitacions de camps quàntics. Aleshores, si hi ha vibració hi ha ones i si hi ha ones hi ha so. Quin so faria la matèria? Però no ens deixem endur per l’art creatiu, la ciència ens ajuda a posar ordre. No totes les ones mecàniques en un medi material poden produir so, ja que no totes les ones són ones sonores.

Hi ha tot un univers sonor. Cada freqüència genera un patró diferent, i es demostra visualment, ja que el so no és abstracte, sinó que té una estructura física mesurable. I en “aquesta ona” us vull presentar el pare de l’acústica experimental, Ernst Chladni (c. 1787), que cap a finals del segle XVIII feia diversos experiments que avui en dia encara ens sorprenen; col·locava sorra fina sobre plaques metàl·liques, i feia vibrar la placa amb un arquet de violí i la sorra es desplaçava i s’acumulava a les zones on no hi havia vibració, amb el resultat de l’aparició de figures geomètriques espectaculars!

La sonoritat produeix figures de Chladni, i altres nombroses interaccions amb les arts i les ciències, que de segur anirem descobrint conjuntament en aquesta assignatura d’Art Sonor. Sensació, sentits, fins i tot l’absència de so és sorprenent, ja que podem veure el que no sentim i sentim el que no veiem.

 

980 paraules,

Jordi Llort-Figuerola.