It’s getting historicised.
Jeremy Deller, 2013.
El reenactment “Drag Paintings” a l’Horta Gran estableix un diàleg directe amb la meva pràctica curatorial amb artistes i les seves propostes a les hortes de Tarragona (Jornal: Land Art als marges de Tarragona), de temàtica dialogant entre el binomi cultura/natura, el site específic i la pràctica dislocativa.
Les Drag Paintings són les obres resultants de les performatives de la pintora Margie Livingston, on l’artista camina en l’entorn natural i periurbà mentre arrossega les pintures amb la intencionalitat del fet que el paisatge marqui el llenç. En la meva primera aproximació al reenactment m’hi presento en comunió amb l’artista Livingston, on no es tracta d’imitar, ni pretendre ser l’artista, sinó restar sensible a les formes i conceptes que van conduir l’actant a aquesta acció.
La recreació posa damunt de la taula les problemàtiques teòriques i pràctiques dels reenactments en l’art contemporani, especialment en relació amb la memòria, la corporalitat i la impossibilitat de restitució del passat; en aquest sentit, les hortes estan en perill a causa de pressions urbanístiques, contaminació i ocupació i degradació de l’entorn extra-radial de la ciutat.
Igual que en la recreació de la Batalla d’Orgreave, autoria de Jeremy Deller i Mike Figgis (2001), o en concerts reconstruïts per grups com The Musical Box, o bé la recreació posterior de l’acció del grup de música industrial Einsturzende Neubauten’s, de l’any 1984, titulat ‘Concerto for Voice and Machinery’ i executat per l’artista Jo Mitchell (ICA, 2007) a l’Institute of Contemporary Arts (Londres), el meu projecte no busca una còpia fidel de l’acció original de Margie Livingston, sinó una activació situada en un context específic: les hortes de Tarragona i els seus camins perduts.
Alineant-me en la idea que el reenactment, cal dir que no és nostàlgia, sinó una eina crítica per pensar el present. L’arrossegament de les pintures pel territori transforma el gest original en una experiència situada, on el paisatge, les condicions materials i la resposta del públic generen un nou esdeveniment.
La GoPro que utilitzo és una modificació de la perform original i introdueix explícitament la qüestió de la documentació. La càmera no només registra, sinó que forma part del dispositiu performatiu: construeix una nova capa de significat i condiciona la percepció futura de l’acció.
També és rellevant la dimensió corporal i de resistència performativa. Igual que en l’obra original, el cos actua com a eina i com a límit, però en la meva recreació aquesta resistència es desplaça cap a una experiència pròpia, reforçant la idea que el reenactment és un procés d’encarnació més que d’imitació. I amb un grau d’agència negatiu, que exposa a l’artista a la incomprensió i la vergonya.
Ni amb un reenactment es pot recuperar el passat tal com va ser, i precisament en aquesta impossibilitat rau el seu potencial. No reprodueix Livingston, sinó que reactiva el seu gest en un nou marc local, generant un espai de fricció entre memòria del territori, creixement humà contraposat al natural, i acció present, on el camí s’esborra tant com la pintura s’esvaeix.
Enllaç al vídeo: Vimeo.
ANNEX amb un PDF del procediment:
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.