Públic 
Només Dalí és l’artista!
Seminari d’Història de l’Art / Activitat PAC3 / Quan s’és artista?
Alumne UOC: Jordi Llort-Figuerola
Novembre de 2022
«There is, in fact, no art as such. Only the artists exist.»
Ernst Gombrich, a The Story of Art, del 1950.[1]
Introducció
Si hi ha un artista que sobresurti en la construcció i relat del seu ser com a creador, autoretratant-se en vida públicament, aquest és sens dubte, Salvador Dalí. És l’exemple artístic que durant tota la seva vida es retroalimentà del seu retrat/autoretrat, en el format que sigués, projectant-se sempre com a artista; ja sigui pintant, escrivint llibres sobre les seves vivències, psicoanalitzant-se, realitzant happenings, entrevistes als mass media, etc. sempre parlava d’ell, encara que fos malament, com el cas d’Avida Dollars[2]. I és que al pintor surrealista no li calien assessors de coaching.
El fet és que Dalí, fins i tot va desenvolupar un sistema d’autoconeixement, el mètode “paranoïco crítico” (1930) molt vinculat a la Psicoanàlisi de Freud, els somnis i l’inconscient dels que tant bevien els Surrealistes. Quasi creà un subgènere en el surrealisme amb el seu mètode. El geni empordanès, tampoc li calien psicòlegs, ell s’ho manejava, encara que de traumes en tenia, per començar… Salvador Dalí fou batejat amb el nom del seu germà mort.
Però sovint, i com diu la dita; “darrere d’un gran home hi ha una gran dona”. En el cas de Dalí, la Gala[3]. L’única dona surrealista considerada pel moviment. Fins i tot Dalí digué:
«Amo a Gala más que a mi padre, más que a mi madre, más que a Picasso y más incluso que al dinero.»
Travessant temes vivencials Dalinians, respondrem les preguntes que envolten el concepte d’Artista actual i del passat: Quan s’és artista? Què significa ser artista? Qui és artista? Ens trobem davant d’un concepte universal? Sempre han existit artistes? Quines diferències hi ha entre art i artesania i artista i artesà? Un assaig que parla, en definitiva, de la Història de l’Art, mitjançant Dalí i realitzant un viatge iniciat a les roques de Chauvet, baixant a les roques de l’Empordà i finalitzant a Figueres.
Assaig
Quan s’és artista? Dalí és un clar exemple de què hi ha moltes formes per a ser reconegut/a com a artista, una d’elles és pel cercle artístic, en aquest cas els Surrealistes, tot i que a la Real Academia de San Fernando de Bellas Artes de Madrid, Dalí ja es projectava artísticament, com exposarà l’assaig. Els fets que succeeixen a la vida de Salvador són d’avantguarda i li confereixen protagonisme, com per exemple, quan traeix el seu amic i poeta Lorca, que és afusellat pel Règim feixista del dictador Francisco Franco, i on Dalí callarà per sempre. O bé, en l’enfrontament a París, amb els Surrealistes, que acusà afirmant que només ell era el Surrealisme. Són fets coneguts. Aquests i molts més fets de la vida de l’artista empordanès, ens guiaran per les preguntes clau del ser artístic. Vivències i frases Dalinianes que ens respondran mentre anem descobrint.
Com diu John Berger[4], dibuixar és descobrir el nostre entorn, el que ens envolta, és una expressió des de la nostra vivència, existim i veiem allò que és. Un punt de vista subjectiu que es remunta als orígens de la nostra espècie, on el traç sobre la roca, objectes i cos, formaven part de l’expressió. Les femelles de l’Homo heidelbergensis, es pintaven, sobretot els peus i cames, de color vermell (pigment ocre), com el docent Joan Campàs exposa. Una mimesi menstrual que potser fou el primer gest de pintar-se. També en parla el Canal Science[5]. Eren tradicions culturals ja, però encara que haurien de passar milers d’anys per a què la idea d’Art, s’entengués tal com la coneixem avui en dia.
No podem assegurar que el còdol roig[6], de fa 3 milions d’anys, amb forma de cara, que un Australopithecus va portar diversos quilòmetres fins al seu abric, és el primer objecte d’art, però sí, com diu Campàs;
“com un inici de col·leccionisme o d’interès per objectes dotats d’un color o forma especials”.
Personalment crec que per adonar-se de l’antropomorfisme de la pedra i per portar-la damunt a un lloc llunyà, s’ha de ser una mica artista, o tenir una sensibilitat especial, ja que no tothom arreplega pedres suggerents. Si més no, demostra el pensament simbòlic i l’experiència estètica, en els orígens de la nostra espècie. Reflexiojem doncs, un antropomorfisme geològic que envolta la Costa Brava, paisatge que veu néixer i morir Salvador Dalí (1904-1989, Figueres).
Per tant, sempre han existit els/les artistes? Dalí demostra en la seva infantesa una sensibilitat especial, ja anava a classes de pintura del pintor Pitxot de Cadaqués. Havent nascut el 1904, ja al 1918 ensenya les seves primeres obres en una exposició d’art local al Teatre Municipal de Figueres. I aquest interès no podia ser en millor escenari per a un nen. A tothom li fascina el paisatge de la Costa Brava, no podem negar la poesia visual i suggeriments que ens evoquen aquelles formes a tocar de Mar. Així com les roques de Chauvet inspiraven les formes dels animals pintats, Salvador també ho veu en el seu entorn paisatgístic, la geologia del Cap de Creus. Sempre dirà que Cadaqués i Port Lligat són la seva font d’inspiració. Un entorn d’infantesa que estimula imaginativament, amb un temps meteorològic tramuntanenc que encara diu la dita popular que crea genis i bojos. Una infància marcada per l’ombra del nom, del seu germà mort a dos anys d’edat, i atents/es, nou mesos abans de néixer ell, creant-li crisis de personalitat[7].
Si hi artistes, sempre n’hi hauran, com el tub de la cursa de relleus, i com l’exemple de l’únic deixeble Dalinià, qui es fascinà per les pedres enormement, i en feu la seva musa, parlem del seu veí i amic Antonio Pitxot[8], i del qual Dalí també en fou mecenes. Antonio durant tota la vida pintà pedres antropomòrfiques, és un clar exemple de què hi ha artistes que pinten fidels i d’altres que evolucionen amb l’estil del moment, com Francisco de Goya, com veiem a La intenció de l’Artista, la conferència del docent J. Campàs, del Bloc 5, del mòdul Història de l’Art de la UOC, l’any 2017.
El fet que hi haguin artistes determina que n’hi continuïn havent-hi. Tenim l’exemple del tiet d’Antonio Pitxot, el pintor Ramón Pichot Gironés, del qui Dalí s’entusiasma i descobreix l’impressionisme, fet que determinarà la seva vocació, segons afirma el llibre Pitxot (p.115) editat per la directora del Centre d’Estudis Dalinians Montse Aguer i el president de la Fundació Gala-Salvador Dalí. Així doncs, Dalí s’emmiralla en la figura de l’artista veí creador de la nissaga dels Pitxot artistes en molts àmbits, i veïns de casa dels pares del surrealista de Cadaqués. Vasari és el primer que diu que és l’artista l’important en l’obra, és el seu coneixement, la seva manera de fer, són les seves aptituds les que fan que l’art varii, les que fan que l’estil evolucioni. Podríem dir que sempre han existit éssers més sensitius doncs?
Aquesta sensibilitat ja el feia artista? El fet de demostrar que també tenia traça amb la pintura de ben petit, l’apropa a la idea del techné grec o l’Ars romana, del bon saber fer, tècnica amb art (techné/ars)[9], consultant el mòdul UOC de Campàs L’artista al llarg de la història (p.174). En el món hel·lènic i romà, Dalí encara seria un bon artesà de la pintura, de les Arts refinades dels grecs, però entè com a un ofici de creadors d’Art utilitari que venia realitzant-se feia mil·lennis. O amb el Renaixement, i basant-se en les cròniques de Giorgio Vasari, potser el Dalí jove seria un esperit saturnal i solitari, com Paolo Uccello o de Piero Di Cosimo (com diu Campàs al mòdul UOC, p. 61, d’Els Mons de l’art). Hem d’esperar a la Revolució Industrial (1750-1830), que anivella salarialment músics, pintors i escriptors, amb altres tipologies de treballadors/es, i que farà aparèixer la categoria d’Art. Ajuden a aquest canvi els cristians (el grup de pintors alemanys anomenats Natzarens) i els protestants (William Blake), ja que comencen a espiritualitzar la figura de l’artista. Però el concepte d’artista més semblant al d’avui en dia no apareix, com argumenta Larry Shiner[10] (pp. 271-282) al capítol La imagen exaltada del artista, fins que no arriba la definició d’Art contemplatiu amb la Il·lustració.
Es pot dir que era artista el primer col·leccionista? Com en l’exemple de la pedra vermella de jaspi, esmentada en la pàgina anterior. I també podríem afirmar que ho era el Neandertal del dit trencat de la cova de Chauvet[11]? Al documental de Werner Herzog s’esbrina que en aquesta cova, molt propera al Pont del Riu Ardeche al Sud de França, un mateix individu pinta diverses pintures rupestres, gràcies a un dit trencat que tenia a la mà. Eren artistes els/les que van pintar les aus sense plomes de la Terra d’Arnhem, a Austràlia, ara fa 50.000 anys? Senzillament no, ja que no existia aquest concepte. Ara bé, per mimesi de representació es poden considerar obres d’Art. Les pintures tenen qualitats tècniques que els converteixen en bons/es observadors/es de la realitat, sabent que després traspassen aquesta memòria amb la sinceritat i honestedat del dibuix. Practicaven la tècnica del dibuix del directe i del natural, segurament damunt de superfícies naturals a les proximitats dels animals, tal com diu Berger a Sobre el Dibujo. Jo afegeixo que possiblement estem parlant dels primers esbossos de la realitat fets per l’ésser humà, els primers sketchs ràpids sobre superfícies rocoses. Una simbiosi entre land art i els primers sketchings?
L’experiència del dibuix en aquelles coves amb només la llum de les torxes, havia de ser quelcom psicodèlic, amb la latència de les ombres i el fum tòxic. Un ritual mil·lenari, ja que a Chauvet trobem que dels primers dibuixos pintats, fins als últims, van passar uns quants mil·lennis. Parlem d’una tradició o una nissaga mil·lenària que executava els dibuixos parietals i rupestres? Potser s’entenia com una tasca que s’aprenia, per realitzar un art útil per la tribu, com fan avui en dia encara xamans en societats no civilitzades? Com afirma la teoria xamànica de Jean Clottes i David Lewis-Williams, (o com Townsend, Layton, etc.), pàg. 6 de Teorías interpretativas del arte rupestre, de Rafael Montes. Però segons Campàs no podem afirmar-ho (La construcció del coneixement en la història de l’art, pàg. 32):
«La teoria xamànica és sobretot una hipòtesi especulativa i comparativa. El fet que determinades societats primitives actuals, com els san sud-africans, practiquin art rupestre en un marc xamànic, no vol dir de cap manera, que els seus ancestres durant el paleolític manifestessin el seu art en el mateix context.»
Les pintures restaven en la foscor de les coves, era un art no contemplatiu, no s’exhibia i rebien poques visites, (Berger, Pàg. 81 del cap. Le Pont d’Arc del seu llibre Sobre el Dibujo) però això no minvà la qualitat tècnica, rica en detalls i realisme, demostrant una capacitat excel·lent en l’observació i representació mitjançant el dibuix. Dalí tingué una formació clàssica a Madrid, ja que el seu pare, en ser comptable a Cadaqués, podia permetre’s pagar l’estada i ensenyament de Dalí lluny de casa. El lleó que pinta Dalí és la figura de son pare, que l’obligà a estudiar a Madrid (1921), amb 17 anys, per poder ser professor d’Art, a canvi de deixar-lo ser pintor. El lleó s’enfadarà amb el seu fill per la seva expulsió repetida (dues vegades, 1924 i 1926) de la Real Academia de San Fernando de Bellas Artes de Madrid i la Residencia de Estudiantes [12]de Madrid (1923), per les seves conductes com deixa constància a Vida Secreta (1942), un dels llibres que va escriure. Va declarar incompetent al jurat encarregat d’examinar-lo[13];
«Soy infinitamente más inteligente que estos tres profesores, y por eso me niego a ser examinado por ellos. Conozco este tema demasiado bien.»
D’aquesta ensenyança clàssica que obtingué, Dalí en un futur dirà que el seu desig és ser un dels clàssics, comparant-se amb Velàzquez[14], i expressant que els seus bigotis volen tocar el cel per aconseguir la divinitat dels grans artistes.
Què significa ser artista? Quedi clar que no parlem del bon artesà, sinó de l’artista. Avui en dia el concepte ha evolucionat des que es va crear l’art contemplatiu durant la Il·lustració. L’artista actual ja no és l’artista de la cova, no és l’artista de les arts reservades a la noblesa grega o romana, ja no parlem del saber fer, techné, ni tampoc del craft, i sobretot ja no cal ser home per ser-ho, com pretenia la societat patriarcal de temps passats i que avui en dia experimenta el canvi. Tampoc és l’artista que descriu el primer cronista del fet artístic, Vasaris[15], on és la manera de fer i el conjunt d’aptituds i coneixement de l’artista l’important en l’obra, el que fan que l’estil evolucioni, com exposa Campàs a la conferència La intenció de l’artista. L’artista s’assemblaria més a Mantegna, Goya o com en Jacques-Louis David del neoclassicisme, on les necessitats del mercat (del client) i el component social i cultural, modifiquen l’estil de l’artista. L’actualitat evoluciona creant contextos sempre diferents, així que el significat s’ha de revisar, sempre, ja que la Història de l’Art demostra la transmutació del concepte. Aquest assaig els ha anat anomenant, des que parla del pintor rupestre fins al surrealista. Actualment, l’artista treballa amb diversos materials, però a més, conceptualment, canvia d’enfocaments. Com s’exposa en la lliçó inaugural de la UOC, l’any 2015-16, amb Manuel Borja-Villel, entrevistat per Joan Fuster, director dels Estudis d’Arts i Humanitats (UOC). Els Museus ja no es mesuren per les obres que tenen sinó per la qualitat i quantitat de relats que ofereixen. A més, Borja-Villel exposa que en el concepte d’artista, hi hem d’afegir, com diu George Lee, la importància del format. A més de les xarxes virtuals de la contemporaneïtat, propiciats pels nous media. Una evolució de la societat, que també fa evolucionar a l’artista i que en paraules de A.Danto a El final del Arte (pàg.18)[16];
«El arte siempre tendrá un papel que desempeñar si los artistas así lo desean. Su libertad acaba en su propia realización, pero siempre dispondremos de un arte servil.»
Danto també ha suscitat controvèrsia, acusat[17] per Stephen Davies de deixar-se dur per pensament filosòfics influenciats per moviments artístics dels anys seixanta. Davies qualifica textualment a Danto, de ser un mal venedor (Una improbable última paraula sobre la mort de l’art, pàg.200). Però també passa a la inversa, com és el cas de l’entrevista de Guillem Díaz-Plaja cap a Joan Miró, mentre pinta el decorat Joc d’infants, i que s’acompanya amb la fotografia de la instal·lació, en l’article de la revista setmanari, El Mirador (1932. Pàgina 7-7). Díaz-Plaja avisa als lectors del fet que no és un quadre, que estiguin preparats per a nous suport. La línia que separa l’art decorativa de l’art que anomena “substantiu” és molt prima i difosa. Argumentant que les teles de Miró no estan sotmeses al marc, i que a diferència d’altres artistes consagrats, les obres del pintor de Mont-Roig del Camp, poden funcionar en l’espai i continuen tenint la mateixa essència.
Quines diferències hi ha entre art i artesania, i entre artista i artesà? És com la lluita entre Dalí i els Surrealistes, un amb l’arrogància del West i els altres amb la sinceritat de l’East. En el món hel·lènic, tot i que el concepte contemplatiu d’Art encara no s’havia succeït, però sí que les Arts refinades ja existien, Plató ja deia:
«L’artista no és més que un home que interpreta un déu que el corprèn i que li lleva, mentre la divina fusió dura, tota intel·ligència i tota raó.»
L’artesania prové de l’Art utilitari que s’ha anat desenvolupant durant milers d’anys sense la idea d’Art en majúscules, que repetidament hem comentat que s’origina amb la Il·lustració, gràcies a contextos històrics com la Revolució industrial, o antecedents d’artistes cronificats per Vasari i recordats per Ernst Gombrich a La imagen y el ojo, i que amb paraules d’Arthur Danto (Pàg.3, a El final del arte), demostraria el fi de la pintura;
«Vasari identificó la historia estilística con la conquista gradual de las apariencias naturales.»
Els contextos socials afecten la mirada, i els canvis en la percepció de les obres. Un distanciament que s’accentua amb l’elevació espiritual de l’artista i la seva aura creadora, que l’allunya de l’artesà. El canvi en les condicions dels artistes i l’Art separà definitivament l’Artesania i els objectes utilitaris, a més, l’Art decoratiu també podria considerar-se una mena d’artesania. Però l’Art no és tan sols una idea, sinó un sistema d’ideals, pràctiques i institucions, per tant, mai morirà, apuntalat per aquests poders. Encara que es posi en dubte, com exposa Shiner, i que alguns artistes qüestionen i d’altres parlen del “mite de l’avantgurda”, com la crítica d’Art Rosalind Krauss (al capítol La gran división, Pàg.28, a La invención del arte, de Shiner).
Tinguem present, però, que aquest concepte s’origina amb l’etnocentrisme del West (Occident), sempre mirant l’East (Orient) amb la nostra mirada, concepte molt treballat per Jane Elkins, un West que no entengué mai les arts primitives o arts premiers, com exposen contundentment Alain Resnais i Chris Marker a Les statues meurent aussi, de l’any 1953. On hi havia un Art cultural dedicat a les tradicions ètniques i conexions tribals, Occident ha espoliat i creat l’artesania per al seu consum, souvenirs i col·leccionistes, indústria que perdura encara avui en dia, en comptes de revisar el model d’Art com va fer el West fa 300 anys amb el binomi Art/Artesania. O l’aberrant creació de les Verges negres[18] (art africà del Cristianisme), on l’Art tribal (premier, primitiu, africà, etc.) experimentà una contaminació cristiana, creant mutacions de l’Art i l’Artesania, fruits de l’evangelització i l’anterior colonització i postcolonització de territoris africans.
No només a l’East de Resnais són un món a part; l’Art Africà, el tribal de l’Oceania i de les Illes del Pacífic, sinó també la gran diferència amb els Asiàtics i la cultura modular xinesa, que com Lothar Ledderose explica a Ten thousand things: module and mass production in chinese art. Aquestes diferències estructurals en la manera de pensar també les contrasta Raymond Thomas a La perfección técnica, exposant, són cultures tan diferents, que fins i tot amb l’ensenyança difereixen. Aquí el mestre s’explica intel·lectualment i mitjançant l’estudi literari. I allà, a l’East del Zen, el mestre no conta sinó que exemplifica perfectament, amb el seu art, amb el seu techné/ars, un saber fer executat de forma magistral. Els alumnes només repeteixen, imiten i copien sistemàticament, fins que el mestre creu que han assolit el nivell òptim que els permetrà “saber fer-ho” mentalment i de forma perfecta i automàtica. Amb paraules de Thomas (pàg. 56);
«…sin intervención voluntaria del espíritu.»
A la pregunta; és un concepte universal? Contestarem que No. S’ha exposat la diferència en la pàgina anterior, hi ha cultures que ni tenen el concepte d’Art, Orient i Occident mai s’han entès, les Arts Premiers, les Arts d’inspiració Zen, l’Art contemplatiu Europeu, diversifiquen els conceptes d’Art, ja sigui actualment i en el passat. Unes grans diferències culturals que fan impossible una visió i concepte unívoca de l’Art i l’Artista. Reflexionem. Així doncs, quin testament deixa Dalí? No només material, sinó…Quina és la seva millor cara? Quin llegat deixa a la Història de l’Art? Un artista amb pocs valors morals, un geni ric i solitari que com a la tragèdia Faust, on el savi pagà el preu al diable Mefistòfil, però en comptes de voler expandir els seus coneixements, aquest cop, és un pintor que anhela ser reconegut eternament en la Història de l’Art.
Un testament que enfronta institucions i governs, Generalitat i Estat Espanyol, un cop Dalí és mort, encara crea conflicte la seva figura, segurament ho havia planejat, li encantaven aquestes provocacions. Però també és prou reconegut que era de dretes i conservador, de cara a la galeria i pel seu interès, ja que en el seu univers personal, era un declarat exhibicionista, voyeur (organitzador d’orgies, amb Amanda Lear, un cambrer disfressat de Hitler, Nanita Kalaschnikoff, el “capitán” Moore, o Carlos Lozano) amb escenes pictòriques de sexe oral, masturbacions, etc. Deixava que Gala tinguès relacions extramatrimonials, ja que ella era lliberal i ell conseqüent amb les seves desviacions sexuals. Un Avida Dollars, que a causa del seu caràcter i pacte amb el dimoni, sempre es quedà amb zero amistats autèntiques i gent que l’estimes realment. Dalí no estimava, o només a Gala. Tenien moltes enemistats artístiques, serien; Bretón, Buñuel, Éluard (per haver conquistat la seva dona Gala), i el públic per callar amb l’assassinat de Lorca en mans dels franquistes i masclistes.
Sempre parlem de les i els artistes coneguts, i quan parlem d’autoretrats, quasi sempre morts o mortes estan! Sempre homes, ocultant les dones artistes. Per exemple, com s’ha dit anteriorment, els Surrealistes només van designar una dona surrealista, la Gala. Parlem del que coneixem, i, per tant, sempre excloem els/les que mai se’n parla. Anonimats que formen la carnota de l’Art, que no són el cap visible, que treballen introspectivament o no assoleixen la fama. Uns autoretrats anònims i desconeguts que esperen ser descoberts/es. Tancant l’assaig amb esperança i una dosi d’alegria Daliniana:
«-Yo soy muy mal pintor, porque para ser buen pintor hay que ser un poco tonto.»
Jordi Llort-Figuerola
Novembre de 2022
Bibliografia
Boixadós R. i Aguer M. (2002). Pitxot. Figueres. DAS Edicions i Fundación Gala-Salvador Dalí. (170 pp).
Borja-Villel, M. i Fuster Sobrepere, J. (2015). Entrevista Lliçó inaugural de la UOC, l’any 2015-16. Disponible a: https://www.youtube.com/watch?v=MKevsAR79A4&t=367s
Campàs Montaner, J. L’artista al llarg de la història. [Recurs d’aprenentatge]. Recuperat del Campus de la Universitat Oberta de Catalunya, aula virtual UOC (PDF de 183 pp.).
Campàs, J. Mòdul UOC: La construcció del coneixement en història de l’art [recurs d’aprenentatge]. Recuperat del Campus de la Universitat Oberta de Catalunya, aula virtual UOC.
Campàs, J. Els mons de l’art. [recurs d’aprenentatge]. Recuperat del Campus de la Universitat Oberta de Catalunya, aula virtual UOC.
Danto, A. (1984) El final del arte. Article aparegut a El Paseante, de l’any 1995, núm. 22-23.
Davies, S. (2001) Una improbable última paraula sobre la mort de l’art. Nova Zelanda. University of Auckland. Department of Philosophy. Article aparegut a Enrahonar 32/33.
Descharnes, R. i Néret, G. (1994) Salvador Dalí. La obra pictórica. Tomo I i Tomo II. Colonia (Alemanya). Editorial Taschen. 780pp.
Díaz-Plaja, G. (1932) Joan Miró a les catacumbes. Article del setmanari El Mirador . Barcelona. Data: 24-11-1932. Pàgina 7-7.
Edwards, B. (1989). Drawing on the right side of the brain. Editorial Urano.
Elkins, J. (2002). Perfect Stories. En: Stories of art. New York: Routledge.
Gombrich, E. (1995) The Story of Art. (1ª ed. 1950) London. Editorial Phaidon. (688p.)
Herzog, W. (2010). The cave of forgotten dreams. [documental]. Productora Arte France. Canal History films. https://www.imdb.com/title/tt1664894/
Ledderose, L. (2000). Capítol; Introduction. A; Ten thousand things: module and mass production in chinese art. Princeton University Press. Pàgines 1-7.
Marker, C. i Resnais, A. (1953). Les statues meurent aussi. Censurat i publicat l’any 63. França.
Montes Gutiérrez, R. (2012) Teorías interpretativas del arte rupestre. Revista Tiempo y sociedad. Núm 9. pp. 5-22. Universidad de la Rioja. Extret de Dialnet.
Shiner, L. (2001). La invención del arte: una historia cultural. Barcelona, any 2004. Editorial Paidós. (476 p.)
Thomas, R. (1986) La perfección técnica. Sabi-wabi-zen. El zen y las artes japonesas. Barcelona. Ed. Visión Libros, pp. 55-68.
Vasaris, B. (1894). Lives of the Most Eminent Painters, Sculptors, and Architects. Volum 1. Londres. Edita George Bell and sons.
Notes de peu
[1] Gombrich, argumenta; que en realitat l’Art no existeix com a tal, sinó que només hi ha artistes.
[2] Breton fou el primer a titllar-lo, acusant Dalí. Entre els avantguardistes, no estava ben vist voler diners. Però Salvador lluny d’ofendre’s es va apropiar del mite i deia que els diners era una glòria i misticisme.
[3] El nom de naixement de Gala era Elena Ivánovna Diákonova i degut al seu fort caràcter estava enemistada amb els surrealistes André Breton o Luis Buñuel.
[4] Berger, John (2011). Sobre el dibujo. Barcelona. Editorial Gustavo Gili.
[5] S’especifiquen els pigments i marques, en el minut 2, al vídeo Signs of symbolic behavior emerged at the dawn of our species, del Canal Science de YouTube, o a la pàgina web https://www.science.org/content/article/signs-symbolic-behavior-emerged-dawn-our-species-africa.
[6] Còdol de jaspiat de Makapansgat, Sud-àfrica. Font: http://www.donsmaps.com/makapansgatpebble.html
[7] Podem visualitzar el web HA!, l’article: https://historia-arte.com/obras/retrato-de-mi-hermano-muerto
[8] Fixant-nos en les cobertes del llibre Pitxot, de Ramon Boixadós Malé i Montse Aguer Teixidor, hi observem l’autoretrat amb pedres pintades. Sèrie d’autoretrats realitzats durant els anys 1972-1974.
[9] Techné vol dir “saber fer alguna cosa”. Segons Campàs. Pàg.5 del Recurs UOC La Construcció del…
[10] Larry Shiner:La invención del arte: una historia cultural. Capitol“La imagen exaltada del artista”.
[11] Documental d’Herzog, The cave of forgotten dreams (La cova dels somnis oblidats). Disponible a Amazon;Trailer.
[12] La Residencia de Estudiantes on Dalí coincidí amb Federico García Lorca i Luis Buñuel (pintura, escriptura i cinema).
[13] Entre moltes lectures, afegeixo un article digital de La Vanguardia de Carlos García-Osuna del 17/08/2022: https://www.lavanguardia.com/magazine/protagonistas/20220817/8458884/grandes-genios-suspendieron-academia.html
[14] Velazquez i les Meninas: avui en dia encara no es posen d’acord en la seva lectura.
[15] Giorgio Vasari, és el primer assagista de vides d’artistes i artesans amb Lives of the Most Eminent Painters, Sculptors, and Architects, del 1894.
[16] Aparegut a El paseante, de 1995, núm. 22-23.
[17] Davies el reproba a Una improbable última paraula sobre la mort de l’art. Article Enrahonar 32/33 (2001).
[18] Apareixen al final del migmetratge Les statues meurent aussi, d’Alain Resnais, censurat a França, durant 10 anys.
-
Vídeo presentació i entrega parcial realitzada.
Presentació en vídeo de la proposta triada; Dalí de model per explicar Què, Qui, Cóm de l’Artista:
Índex i Resum de l’entrega parcial substituïts pel document final, que és aquest assaig ).
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.