La intencionalitat és resumir en l’acció la cosificació de la dona, retallant el fang de la Venus de Willendorf per emergir la silueta anorèxica de Sacha.
Contorn del fang a retallar en l’acció.
Frames del vídeo:
Frames de la performance “La Venus de moda”.
Bonus:
En finalitzar i encendre’s els llums s’han realitzat dues captures, una de l’assaig (perfil i massa de la Venus de Willendorf) i l’altre de l’acció definitiva (perfil de noia amb anorèxia).
Fotos del fang projectat.
22 de gener de 2024.
25 – ANNEX II: Sacha damunt de la Venus de Willendorf.
Frames finals de la realització del volum de Sacha damunt de la Venus de Willendorf:
Sacha damunt Willendorf_La Venus de moda.
Per tal de coure-ho al forn i a 1800º, i per a que hi entri; s’ha de separar la silueta en dues planxes, ho fem amb un cartró. Després es treuen les deus parts i es deixen reposades horitzontalment, tancades amb bosses que anirem humitejant cada dos dies amb un vaporitzador.
Detall de les dues part, per una bona cuita al forn de ceràmica.
En les accions, vaig vestit de negre per camuflar-me amb el fons. Alhora també com un botxí “a sou” del patriarcat, amb un ganivet de caçador, que retalla al seu gust impunament i sense escrúpols el cànon de bellesa.
Vídeo de l’acció inicial: Construcció del mur d’argila blanca, dins la cova. En el Post 6 s’adjunten fragments, ja que l’acció de construcció del mur dura 20 minuts. Vídeo de 0′ 34” que resumeixen l’obertura i apilament d’argila, uns curts fragments videogràfics dels 20′ de duració total.
Fitxa tècnica del vídeo preparatiu, mur de fang:
Autoria: Jordi Llort-Figuerola.
Títol: Vídeo de preparació del mur per La Venus de moda.
Any: 2024.
Duració: 00′ 34’’.
So: Estèreo (ambiental amplificat).
Color: RGB (digital).
19- Part II – La vídeoescultura de la Venus de Willendorf.
La segona part, i sense moure’s de l’escena del mur creat, consisteix en realitzar una còpia de la Venus de Willendorf per mitjà del fang apilat. Com un baix-relleu on l’argila surt a mimetitzar les formes projectades, una imatge projectada que s’expandeix en la profunditat i textures de la superfície que muta constantment de forma gràcies a l’acció física del performer.
Argila amontegada ràpidament amb la forma de la Venus de Willendorf i projeccions damunt d’aquesta.
Es realitzen dos vídeos de resum d’aquesta primera vídeoescultura performativa.
Fitxa tècnica – Vídeo resum realitzant el mur de fang:
Autoria: Jordi Llort-Figuerola.
Títol: Resum de la vídeoescultura(live) sobre la Venus de Willendorf.
Any:
Duració: 00′ 36’’.
So: Estèreo (ambiental amplificat).
Color: RGB (digital).
Vídeo resum:
.
Fitxa tècnica – Vídeo Short del mur de fang (curt):
Autoria: Jordi Llort-Figuerola.
Títol: Resum curt de la vídeoescultura(live) sobre la Venus de Willendorf.
Post 6 – Vídeoescultura performativa LaVenus de moda
16 – Dibuix tècnic definitiu:
Després del muntatge s’ha adaptat millor el desplegament del dibuix tècnic (alçat, planta i perfil amb especificació).
17 – Vídeo (proves) i més preparatius per assaig general:
Fent les proves de l’assaig general per realitzar amb èxit l’acció damunt del fang i la projecció, m’he adonat que al tallar els plàstics que envolten els blocs d’argila era molt interessant posar el focus no en la Venus sinó en un espai interior com les coves. Així doncs, el vídeo de projecció s’ha modificat en contingut visual i també en duració i ara dura 10 minuts, que crec que és un temps mínim que necessito per fer l’acció. Si necessito més temps, faré un pausat del vídeo amb el comandament del vídeoprojector.
Assaig general – Vídeoescultura performativa “La Venus de moda”.
Els estris: Un fang que s’extreu de la silueta de la Venus de Wilendorf, mentre es fa l’acció, amb un ganivet:
Estris i ganivet del Bufa. Vídeoescultura performativa “La Venus de moda”.
Proves: Vídeo de l’assaig general amb imatge de cova damunt del fang i reserva del mur tapant amb plàstic.
Assaig i guardar fang – Vídeoescultura performativa “La Venus de moda”.
18 – Inici de l’acció:
Frames de l’assaig general: Inici de l’acció, obrint els blocs disposats davant i neteja final del ganivet.
Mur de fang i netejant ganivet.
Vídeo de l’acció inicial: Construcció del mur d’argila blanca, dins la cova. S’adjunten fragments, ja que l’acció de construcció del mur dura 20 minuts.
Vídeo de 00’34” l’acció amb fragments dels 20′ que dura l’acció:
Post 5 de la vídeoescultura performativa LaVenus de moda
En definitiva, l’associació de la vídeoescultura amb el mite de Pigmalió s’entrellaça en el concepte de l’home com a creador i a la dona com a criatura, o allò creat, jugant amb el binomi subjecte-objecte. Gràcies a la companya Aïda, que comenta també;
“Pigmalió aconsegueix materialitzar la seva fantasia, de la mateixa manera que el cànon pretén crear una feminitat a mida”.
15 – L’escena i l’assaig de l’acció:
Preparatius de l’escena: Montant el suport dels 15 blocs de 12,5 Kg. amb lleugera inclinació.
Realitzant el sostre de cova: De color negre, per donar sensació orgànica i metaforitzant la Prehistòria, però també els mons interiors de l’experiència estètica de cadascú.
Comprant i posant-me la roba performativa:Second Skin, una segona pell negre per evitar destacar en l’acció vers la projecció i el fang.
Realitzant les proves de vídeo: Damunt de la tela negre i una foto de prova (i un apunt per una altre idea) damunt del meu cos vestit de negre.
Preparant la gravació: Pantalla de la càmera de captura, es tancaran totes les llums per la millor gravació de l’acció.
Tapant el terra i l’exterior: Es tindrà en compte de fer servir uns plàstics que amplifiquin el soroll de l’argila xocant al terra . Un fang que s’extreu de la silueta de la Venus de Wilendorf, mentres es fa l’acció.
Altres preparatius de l’acció han estat la creació d’una cova que permet una introducció a la Prehistòria mentre el performer comença l’acció preparant davant del públic la paret d’argila blanca.Preparatius de l’acció al local-taller de la Part Alta de Tarragona.
10- En qüestió: La Venus vista com una societat matriarcal o un símbol de fertilitat?
L’opció de fertilitat podria ser una fal·làcia de l’historiador (o presentisme), a més, apareixen exemples que despisten; com les Venus amb roba. A part, aquests relleus van ser arrencats del seu context original de manera que ara es presenten com a objectes individuals tot i que en origen eren treballats directament sobre la roca de l’abric, per tant no tenim clar el context.
D’altra banda, ajuda al concepte de matriarcalisme que les figuretes siberianes de Malta i Buret solen estar vestides (Campàs, 2015). La també anomenada Venus de la Banya, presenta marcats els 12 cicles de la Lluna en un corn: Clàssicament s’ha explicat que són els cicles menstruals, però m’atreveixo a dir que són elements simbòlics de poder, un corn mana a la multitud, i una numerologia que ordena el temps, en un calendari matriarcal.
Possibles Venus matriarcals: 1, 2 i 3 – La Venus de moda.
Les tres imatges del possible matriarcat social de la Prehistòria:
Deixar clar que el vídeo (tal com s’ha comentat en els posts anteriors) només tindrà la imatge de la Venus de Willendorf i tres imatges d’anorèxia.
Segueixo en la crítica d’aquests discursos del Wikipèdia: “Se cree que es un símbolo de fertilidad, debido a los exagerados miembros de la fémina, que es representada en el proceso de dar a luz mientras está sentada en su trono.”
Per “donar a llum” és millor a gatzoneta (a cuclillas en castellà) i no pas sentada! Perquè no una trona de reina o governanta? A part, que no veuen els lleopards? Juro posar remei a aquests discursos/resolucions patriarcals.
2_ Venus (no trobada) però referenciada per l’artista Nina Paley:
Idèntiques a la deïtat de Babilònia anomenada Ishtar/Inanna/Ashtart (2000 aC.) o a Inanna (Reina del Cel) dels sumeris.
Sovint s’ha dit que eren simbologies de prostitució[1], però segueixo pensant que és una suposició patriarcal i heteronormativa. Perquè negar la dignitat i poder a aquestes imatges? No podem jutjar una acció postural d’una simbologia passada amb l’enteniment simbòlic actual; o sigui, tocar-se els pits no és una provocació (també digne de la pornografia) eròtica sinó més aviat un origen i aliment, un poder de la dona vers l’home.
Exactamen és un baix relleu sobre calcària, amb traces de mangra[2]. 440 mm. Abric Laussel, Haute-Garonne. Musée d’Auitaine, Bordeus.
Aquesta Venus en baix relleu, exposa Wikipèdia:
Segons Leroi-Gourhan estaríem davant dos símbols complementaris femenins, el bisó i les dones, l’home. Altres interpretacions més tradicionals, en canvi, relacionen a la «Dama de la Banya de Laussel» amb una deessa de la fertilitat, en la qual la banya representaria la cornucòpia de l’abundància, els forats de la menstruació simbolitzarien el cicle de la naturalesa, i la dona ofereix la seva ventre, els seus pits i la seva vulva com a generadors de vida, reforçat pel color ocre. Aquesta explicació és molt accessible al gran públic per la qual cosa és molt acceptada, però peca de presentista.
[2]Mangra: Mescla natural d’alúmina i terra amb òxid vermell de ferro; cast. almagre, almazarrón.
11- Fitxa tècnica del vídeo de projecció:
Autoria: Jordi Llort-Figuerola.
Títol: La Venus de moda; vídeo de projecció per l’acció.
Any: 2023.
Duració: 00′ 30’’.
So: Estèreo (ambiental amplificat).
Color: RGB (digital).
12- Escena i atrezzo:
Els 15 blocs de fang d’argila amb xamota, blanques. La xamota és fang cuit i es barreja amb el fang normal per donar-li consistència i aguantar millor les formes verticals, a part al coure’s es fa a alta temperatura; per tant és fang refractari. Les mides aproximades són de 40 cm. d’amplada, i 25 cm. d’alçada, amb un gruix de 12 cm., però el seu pes de 12,5 kilograms és per tenir-lo en compte!
Un esforç físic que formarà part de l’acció escultural metaforitzant el pigmalionisme. Pot ser també que talli (per la meitat de gruix) en directe algunes pastilles de fang (estris) amb un fil metàl·lic com els que s’utilitzen a ceràmica.
L’artista porta estris de ceramista, tot i que poden semblar eines d’agressió i no ens volem centrar en aquest aspecte (relacionat amb els feminicidis). Eines que es necessiten per fer l’acció:
Material per realitzar la vídeoescultura performativa La Venus de moda.
Un pedestal enmig de la sala/zona d’actuació, que servirà de suport de disposició dels blocs d’argila blanca i que posteriorment aguantarà els blocs d’argila durant l’acció de modificar-ne la forma projectada.
L’aparell de videoprojecció es situa frontalment al mig i damunt d’aquest el dispositiu mòbil que gravarà l’acció. El videoprojector reprodueix en bucle la imatge estàtica per tal de donar temps a esculpir-hi la silueta anorèxica.
La sala és lleugerament il·luminada en el punt central, damunt del bloc de fang a construir i a esculpir a posteriori. Aquesta llum s’apagarà i encendrà puntualment; encesa a l’inici durant el muntatge dels blocs de fang, i apagada mentre s’escolpeix el fang. El terra i el darrera queda a les fosques, amb l’ajut de teles negres. A part, el performer surt vestit de negre per tal de no influir en la projecció de la Venus de Willendorf.
Vestimenta i material per realitzar la vídeoescultura performativa La Venus de moda.
Amplificació de l’àudio ambiental capturat durant l’acció exercida damunt de la videoprojecció. Ara per ara, aquesta opció no es podrà realitzar en temps real, mentre faig la performance.
13- Desplegat tècnic:
Anteriorment, en els Comentaris de Proposta havia exposat l’evolució de la idea i lloc de realització, esbossats en la llibreta (exactament el dietari d’artista número 105 que tinc finalitzada i ja catalogada):
Llibreta i esbós per Vídeoescultura performativa “La Venus de moda”.
Esbós sense perspectiva axonomètrica però amb un croquis de dibuix tècnic (amb Illustrator) on es detalla l’alçat i la planta amb els seus respectius materials i mides de l’acció performativa:
Dibuix tècnic de la vídeoescultura performativa.
14- Altres casos d’anorèxia (sense pretendre ferir sensibilitats):
Informació disponible en xarxa, no està documentada amb citació a la bibliografia, només es posa l’enllaç com a consulta.
Deixar clar que aquestes imatges tenen el consentiment públic ja que les pacients han fet un favor a la causa en exposar el seu cas i consentint així la seva difusió per tractar i solucionar la problemàtica.
Gràcies a la companya Aïda Navarro Barba, afegeixo el mite de Pigmalió, que era un rei de Xipre que estava encegat i obsessionat per la bellesa escultòrica del cos femení, perdent el Nord, com ho ha estat/està encara avui en dia el mascle d’Homo sapiens sapiens. Pigmalió havia buscat una esposa la bellesa de la qual es correspongués amb el seu ideal de dona perfecta.
Mite de Pigmalió (Imatge d’una il·lustració del manuscrit de les metamorfosis d’Ovidi del segle XV).
D’aquest mite també procedeix el terme pigmalionisme, o atracció per les estàtues, i és motiu recurrent per explicar el naixement de la vida artificial i la fascinació dels artistes per les seves muses i obres.
Mirar de no tornar a carregar, per tant no afegiré res més (ni gràfica ni tipogràficament) a la performance, ans el contrari, treballar amb la massa d’argila, però si que incorporaré la construcció del mur d’argila, per metaforitzar l’atracció per les estàtues i blocs de vida artificial; influenciat pel mite i el terme pigmalionisme.
Mantindré la sorpresa en la performativitat a La Venus de moda i seguiré amb la meva idea inicial de modificar la silueta (retallar com diu encertadament el company Frederic Melis) la figura grossa de la Venus de Willendorf que al contrari de Frederic si que veig semblança en la cosificació actual del mçón de la moda. És cert que els motius són diferents, una era el cos idealitzat per finalitats reproductives i l’actual és per finalitats estètiques, per tant és el cànon de bellesa canviant.
6- Adaptació segons els comentaris del company Frederic Melis.
Només es treballarà sobre la figura central de la Venus de Willendorf (Moràvia, República Txeca, circa 28.000 aC.) en fons negre (tant el vídeo com la projecció de durant la performance).
Es projectarà damunt de l’argila blanca la figura de la Venus paleolítica més famosa, en fons negre i de mida humana. El vídeo de projecció contempla tres fusions de cossos de noies anorèxiques:
Després de superposar en el vídeo de projecció aquestes imatges de tres noies amb anorèxia, el vídeo continua projectant la Venus de Willendorf en imatge estàtica, per permetre treballar la performativa d’anar treien capes d’argila. Una acció metàfora de l’anorèxia per esdevenir una cosificació actual del cànon de bellesa imperant en el món de la moda i del cinema.
7- El soroll d’ambient:
Inicialment se sent els batecs d’un cor i es fa visible per primer cop la imatge de la Venus prehistòrica, en iniciar-se les superposicions de les tres noies anorèxiques apareix una música electrònica (a partir del minut 1’12’’). Creieu que una música d¡aquest tipus (electrònica) pot ser massa invasiva i podria influenciar? (la podeu escoltar al minut 00:44”).
M’encantaria poder capturar el soroll que es fa al treballar l’argila blanca i al caure al terra, però malauradament no disposo del sistema de captura d’àudio prou professional i per això s’ha imitat aquest so del xocar del fang blanc en l’edició del vídeo de projecció, concretament en els titulars; en l’aparició del títol i dels crèdits finals.
8- El vídeo de projecció:
La duració del vídeo que es projecta dura més que el presentat, ja que es posarà en pausa el vídeo amb la imatge estàtica de la Venus; això permetrà treballar la performativa amb calma i claredat, per donar importància a l’acció creativa de la creació escultòrica amb il·luminació projectada.
Vídeo per projectar damunt durant l’acció “La Venus de moda”.
La Venus de moda: Vídeoescultura performativa sobre la cosificació de la dona.
Taller de Videocreació_ PRÀCTICA.
La idea.
Els antecedents.
Les influències.
El llistat d’imatges a projectar.
Primera aproximació.
Adaptació segons els comentaris dels companys. Segona aproximació.
El mètode d’execució (6è apartat) és el detallat al Fòrum de la proposta i el deixo per explicar més detingudament en el segon post, ja que ara m’interessa establir un llistat definitiu d’imatges de cos (en peus, dreta) de dona per preparar la videoprojecció. Però ja tinc força clara la idea; tractar l’anorèxia que provoca la indústria de la moda en dones joves, modelant la Venus de Willendorf com si fos un cos anorèxic.
Les Venus Paleolítiques i l’actual Barbie.
1- Idea:
Iniciem l’any 2024 i paradoxalment avui en dia és difícil observar en els museus obres amb una clara dissidència vers el pensament hegemònic patriarcal, treballs amb crítica feminista o que denuncien el masclisme. Per fer justícia, cal lluitar doncs contra el fal·lus-centrisme[1] i rebotar la seva Història de l’Art.
Per aquest motiu he ideat una videocreació multidisciplinar que traspassa la pantalla plana i bidimensional, gràcies a la unió entre vídeoescultura, vídeomapping, videoinstal·lació i acció performativa. El suport de projecció és alhora escultura i mapping en contínua formació volumètrica, gràcies al material (fang/argila blanca) on es projecta i la seva mutació (del suport) provocada per l’artista modelant[2] deliberadament sobre la videoprojecció.
Una vídeoescultura que hibrida disciplines artístiques com la performance, la ceràmica, l’escultura, la videoinstal·lació, i el mapping. És necessari realitzar un vídeo de projecció abans d’executar la vídeoescultura performativa, on les imatges (estàtiques) a projectar segueixin un ordre cronològic, el de l’evolució humana.
S’iniciarà[3] amb el cos de l’avantpassada més llunyana de l’Homo sapiens, la Lucy, passant per les estatuetes de la prehistòria, les anomenades Venus Paleolítiques. Seguidament d’escultures que reflecteixen l’aparició del món hel·lènic i la posterior patterfamilias romana (tot un punt d’inflexió) passant per algunes actrius de Hollywood, i finalitzant amb les top models actuals (de passarel·la) per combatre els diversos cànons heteronormatius de bellesa imposats des de fa segles.
Reconstrucció “dubtosa” del cos de Lucy; ja que la silueta, el volum i la proporció segueixen els cànons actuals de bellesa, i (segons el meu parer) potser haurien d’assemblar-se a les femelles dels poblats de l’Àfrica (pits caiguts i panxa prominent), i segons la majoria de Venus Paleolítiques els malucs serien més amples. A més a més, com l’Australopithecus afarensis era una de les primeres bípedes encara tindria (possiblement) els braços més llargs (a causa del llarg procés d’hominització encara en desenvolupament, ara fa 3.000.000 d’anys).
2- Antecedents:
Foucault desenvolupa una anàlisi genealògica de les relacions poder/saber des de l’antiguitat fins a l’actualitat, proposant que el poder exercit sobre el cos és el resultat d’una certa economia política que difereix segons les diferents èpoques i edats de la humanitat. (p.18, Senra)[4]
Venus de Willendorf, l’escultura Venus de Milo, nina grega, la Nina d’Ivori romana de Tarraco, una nina clàssica i la Barbie actual.
3- Influències:
Miquel Barceló[5], les vídeocreacions en stopmotion de Jan Švankmajer[6], les Venus prehistòriques i les Paleolítiques, les escultures de Venus hel·lèniques (imatge superior) juntament amb les nines també grecoromanes, els Shivalinghams (imatge inferior), el cinema de Hollywood, la indústria de moda, etc.
Abi Shec o Shivalingham del Ioga tàntric.
→S’agraeixen citacions vostres d’antecedents de la cosificació femenina.
4- Llistat cronològic d’imatges, per realitzar el vídeo de projecció.
→Sempre cossos femenins. Si teniu algun suggeriment l’afegiré de tot grat.
La Lucy (Australopithecus afarensis): 3.500.000 – 3.200.000 aC.
Les Venus més antigues (en discussió actual), datades en 200-300.000 anys:
Venus de Grimaldi o la Polichinela. Cova del Príncep a Grimaldi, a la Ligúria (Itàlia): 23.000 aC. És l’única trobada que van realitzar els Homo Neanderthalis: Representa nítidament a una dona neandertal[10]. Indústria mosteriana (Lo Mostièr) que apareix en diversos abrics de las Coves de Grimaldi.
Venus de Willendorf animada per l’artistaNina Paley.
5- Primera aproximació compartida al Fòrum de l’Aula de Videocreació.
Potser m’he de centrar només en una imatge, o sigui, què us sembla si les projecto abans de començar de la més actual fins a la més antiga, i em centro a treballar aquesta última? O sigui, la Venus de Willendorf, ja que tindrà més sentit, “DESCOSIFICARÉ” el cànon fins a arribar a la de 28.000 aC. i aleshores cosifico amb els canons actuals.
També es podria projectar una imatge durant 28 o 29 minuts com els anys de la Venus de Willendorf i en aquest temps jo deformo el lingam d’argila per fer una forma anorèxica, provocada pel cànon de bellesa actual (patriarcal) de la moda. Així estaria explicant 29.000 anys de cosificació femenina. Què en penseu?
Frame prèvi de La Venus de la moda. Superposició de la Venus de Willendorf i l’Australiana Sacha Reeve, amb 30 Kg. (Enllaç).
Jordi Llort-Figuerola, a 3 de gener de 2024.
Peus de pàgina:
[1] Curiosa coincidència que el bloc de fang sembli un ritual de Ioga tàntric; la veneració del lingam (sexe de l’home) abi shec (Yoni, sexe de la dona) que es realitza en Lluna plena.
[2] L’acció; manipulació de l’argila a temps real amb les mans, braços i cos de l’artista, damunt de blocs d’argila blanca farà deformar la projecció.
[3] Projecció d’imatges de la cosificació de la dona al llarg del desenvolupament de la nostra espècie.
[6] Les videocreacions surrealistes del txec Jan Švankmajer, on l’stopmotion anima cossos humans de fang, com per exemple; Dimensions del diàleg de l’any 1982 (a partir del minut 4’20’’).
[7] Venus prehistòriques encara per acceptar dins la comunitat. Faltarien més associacions per verificar-les.
[8] Joan Campàs argumenta a La construcció del coneixement en història de l’art el caràcter canviant dels gustos, necessitats tant d’estils com tribals del col·lectiu i sobretot per l’ideal femení que pretenc contrastar. Campàs diu que anomenar-les Venus està mal fet, i de fet, a mi m’agrada perquè així no ens podem amagar del recent passat masclista que prové del patter familias i més antigament. Les Venus són divinitats de la fertilitat d’entre 250.000 i 280.000 anys.
[9] De “bulto rodó” vol dir que és una forma tallada en tridimensionalitat.
[10] Amb trets facials neandertals; cap ovalat, projecció maxil·lar, front fugisser, manyoc occipital i un gran nas.
Diagrama cronològic entre l’artista, el procés, l’obra, els agents i la socialització del públic mitjançant l’art. Vincles cooperatius[1] que actuen a priori; com la formació. Seguit dels processos, l’obra i els agents que actuen a posteriori de la creació per arribar finalment al públic.
S’inicia socialment i formant l’artista[2], dividint proveïdors acadèmics i econòmics (Becker, 2008). L’educació competencial prepara per al procés de creació, els processos performatius de l’obra i els factors com ajudes governamentals o ajuts a la creació, o bé l’enorme diversitat de materials per desenvolupar-la.
Trobem subjacents les infraestructures silencioses[3] (Sánchez-Criado, 2016), la globalització i la geopolítica. Dos exemples; un de clàssic (pigments pictòrics-blau de cobalt) i un altre de contemporani (els NFT’s[4] de l’art digital).
Els NFT necessiten milers d’ordinadors en naus industrials secretes i vigilades, refrigerant-se per mantenir la xarxa de gigabytes; un consum energètic que contribueix a l’escalfament i al canvi climàtic.
Agents invisibles (Alsina, 2019) i infraestructurals de la tecnologia[7] (Latour, 2015) que el capitalisme utilitza amb promeses igualitàries. Però el capital ho fa de forma autoritària i sense pensar en el benestar col·lectiu (Rogoff, 2015). Personalment, un dels objectius de les arts hauria de ser: contribuir a l’ètica i l’ecologia.
Abans de la finalització de l’obra els actants poden encarregar o ajudar a la creació, ja sigui en forma d’ajuts a la producció (concursos o associacions), o bé mitjançant subvencions econòmiques (organismes públics). Actors del principi de la realització de l’obra o un cop realitzada l’obra; com els premis.
ACTS professionalitzats en l’inside circuit; crítics d’art, curadors i comissariats. Sectors que creen xarxes de museus i galeries d’art, biennals i concursos, fires d’art (art fairs), sense deixar de banda les noves plataformes digitals de la xarxa internauta. Alhora trobem l’out circuit que desenvolupa la tasca de la socialització de l’Art: sales públiques d’administracions com Ajuntaments i Serveis Territorials, o més undergrounds com casals i bars, fanzines o esdeveniments de circuits de ”tallers oberts” o “paradetes” d’artistes als carrers. Un in&out que desemboca en el gran públic.
Jordi Llort-Figuerola, octubre de 2023. Text: 487 paraules.
[1] Diagrama inspirat en l’obra de Howard Becker: Mundos del arte y actividad colectiva, 2008.
[2] La formació pot ser autodidacta, però mai fortuïta, tot i que alguns discursos com l’objet-trouvé o els ready-mades de Marcel Duchamp i la baronessa ho posen en entredit.
[3] Infraestructures avorrides que també analitza l’etnògrafa Susan Leig Star (1999).
[6] En un primer món en transformació cap a l’abandonament dels hidrocarburs, el cobalt també és clau per a la fabricació de bateries, però persisteixen les preocupacions, sovint per praxis poc ètiques.
[7] Extret de la teoria de l’Actor-Xarxa de Bruno Latour, Michel Callon, Susan Leig Star et al. S’exposa en els treballs individuals i en el recurs d’aprenentatge de la UOC de Pau Alsina (2019).
Bibliografia
Alsina González, Pau (2019). Cultura i tecnologia. Recurs d’Aprenentatge UOC.
Becker, Howard (2008). Mundos del arte y actividad colectiva. A: Los mundos del arte. Sociología del trabajo artístico, p. 17-59. Universidad Nacional de Quilmes. ISBN 9789875581470
Sánchez Criado, Tomás (2016). A: Pensar infraestructuralmente. De: Inmaterial. Diseño, Arte y Sociedad, vol.1, pp. 85-95.
Leigh-Star, Susan (1999). The ethnography of infrastructure. A: American Behavioral Scientist, 43-3, novembre/desembre 1999, pp. 311-391.
Rogoff, Irit (2015). Infraestructuras. A: X Simposio Internacional de Crítica d’Art. Arts Santa Mònica. Barcelona, 14 de novembre de 2015. Disponible a: https://www.youtube.com/watch?v=alkdm_yqUwI
La meva obra definint només tres paraules: Amb una extensió de: 100 paraules + 100 paraules + 100 paraules.
Fotografia d’una escultura meva realitzada amb residus de la platja i les tres paraules escollides que resumeixen la meva obra actual en tres conceptes; activisme, motlles i plàstics. Partint d’aquests, es descriuen a continuació, mitjançant cent paraules cadascuna.
Escultura amb pèl·lets plàstics de la costa catalana (Platja de La Pineda, Tarragona).
Activisme: (Extensió; 100 paraules).
En general, hom fa ús del mot per designar la lluita i l’acció de tenir cura de quelcom i defensar la causa, sigui a títol individual o en col·lectivitat.
Per solucionar-ho està l’art, i així neix el superheroi Plàstic Hunter,l’alter ego mediambiental de l’artista tarragoní Jordi Llort. Es fa anomenar Janter, i per estendre la cura de l’ecosistema, vola per diverses disciplines artístiques. És en les performatives on es troba a gust, disfressant-se per caçar el plàstic.
Aquest activista del Mar, fa cinc anys que denuncia la problemàtica, amb happenings i confeccionant escultures de plàstic recollit del litoral.
Motlles: (Extensió; 100 paraules).
La motllura neix per reproduir nines fa milers d’anys, actualment la societat de consum requereix el motlle com la terra l’aigua.
Els objectes plàstics es produeixen amb motllura a escala global. Per entrar-hi dins, es preparen boletes anomenades pèl·lets. Un grànul que s’escapa pel camí, perdent-se en tots els escenaris del procés productiu i logístic.
Una necessitat, creadora de problemàtiques úniques, només en la nostra espècie. Plàstics fabricats massivament, crims mediambientals que passen en complexos petroquímics. Una distopia del paisatge i la degeneració[3] humana.
Plàstics: (Extensió; 100 paraules).
El plàstic és una substància refinada del petroli, una matèria primera d’origen orgànic, però tractada químicament per indústries i refineries del planeta.
Sense respectar el que la Terra ha assolit en milers d’anys, la nostra espècie xucla del subsol aquesta matèria, fosca com la mort. La seva extracció, refinació i consum, contamina els ecosistemes planetaris, causa l’extinció d’espècies, crea mortalitat i malalties entre la població.
Hi ha unes cinc mil persones en tot el món, caçant nurdles. Així és com s’anomena en anglès als pèl·lets plàstics, les petites boles que omplen el litoral català fins a Les Illes.
:::::::::::: :::::::::::::::::: ::::::::::::
[1] De l’anglès: genomic imprinting. L’herència genètica que en el meu cas, és l’antítesi de la burgesia que creà “la Il·lustració” (concepte d’art). Vinc de nissagues de pagesos (mare) i forners (pare).
[2] Dibuix amb la modalitat de l’hemisferi dret del cervell, inspirats en el treball de Betty Edwards.
[3] Curiós binomi la composició de paraules: DE(generació), com atribuir una degeneració de la nostra GENERACIÓ, la dels plàstics.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.