La Venus de moda: Vídeoescultura performativa sobre la cosificació de la dona.
Taller de Videocreació_ PRÀCTICA.
La idea.
Els antecedents.
Les influències.
El llistat d’imatges a projectar.
Primera aproximació.
Adaptació segons els comentaris dels companys. Segona aproximació.
El mètode d’execució (6è apartat) és el detallat al Fòrum de la proposta i el deixo per explicar més detingudament en el segon post, ja que ara m’interessa establir un llistat definitiu d’imatges de cos (en peus, dreta) de dona per preparar la videoprojecció. Però ja tinc força clara la idea; tractar l’anorèxia que provoca la indústria de la moda en dones joves, modelant la Venus de Willendorf com si fos un cos anorèxic.
Les Venus Paleolítiques i l’actual Barbie.
1- Idea:
Iniciem l’any 2024 i paradoxalment avui en dia és difícil observar en els museus obres amb una clara dissidència vers el pensament hegemònic patriarcal, treballs amb crítica feminista o que denuncien el masclisme. Per fer justícia, cal lluitar doncs contra el fal·lus-centrisme[1] i rebotar la seva Història de l’Art.
Per aquest motiu he ideat una videocreació multidisciplinar que traspassa la pantalla plana i bidimensional, gràcies a la unió entre vídeoescultura, vídeomapping, videoinstal·lació i acció performativa. El suport de projecció és alhora escultura i mapping en contínua formació volumètrica, gràcies al material (fang/argila blanca) on es projecta i la seva mutació (del suport) provocada per l’artista modelant[2] deliberadament sobre la videoprojecció.
Una vídeoescultura que hibrida disciplines artístiques com la performance, la ceràmica, l’escultura, la videoinstal·lació, i el mapping. És necessari realitzar un vídeo de projecció abans d’executar la vídeoescultura performativa, on les imatges (estàtiques) a projectar segueixin un ordre cronològic, el de l’evolució humana.
S’iniciarà[3] amb el cos de l’avantpassada més llunyana de l’Homo sapiens, la Lucy, passant per les estatuetes de la prehistòria, les anomenades Venus Paleolítiques. Seguidament d’escultures que reflecteixen l’aparició del món hel·lènic i la posterior patterfamilias romana (tot un punt d’inflexió) passant per algunes actrius de Hollywood, i finalitzant amb les top models actuals (de passarel·la) per combatre els diversos cànons heteronormatius de bellesa imposats des de fa segles.
Reconstrucció “dubtosa” del cos de Lucy; ja que la silueta, el volum i la proporció segueixen els cànons actuals de bellesa, i (segons el meu parer) potser haurien d’assemblar-se a les femelles dels poblats de l’Àfrica (pits caiguts i panxa prominent), i segons la majoria de Venus Paleolítiques els malucs serien més amples. A més a més, com l’Australopithecus afarensis era una de les primeres bípedes encara tindria (possiblement) els braços més llargs (a causa del llarg procés d’hominització encara en desenvolupament, ara fa 3.000.000 d’anys).
2- Antecedents:
Foucault desenvolupa una anàlisi genealògica de les relacions poder/saber des de l’antiguitat fins a l’actualitat, proposant que el poder exercit sobre el cos és el resultat d’una certa economia política que difereix segons les diferents èpoques i edats de la humanitat. (p.18, Senra)[4]
Venus de Willendorf, l’escultura Venus de Milo, nina grega, la Nina d’Ivori romana de Tarraco, una nina clàssica i la Barbie actual.
3- Influències:
Miquel Barceló[5], les vídeocreacions en stopmotion de Jan Švankmajer[6], les Venus prehistòriques i les Paleolítiques, les escultures de Venus hel·lèniques (imatge superior) juntament amb les nines també grecoromanes, els Shivalinghams (imatge inferior), el cinema de Hollywood, la indústria de moda, etc.
Abi Shec o Shivalingham del Ioga tàntric.
→S’agraeixen citacions vostres d’antecedents de la cosificació femenina.
4- Llistat cronològic d’imatges, per realitzar el vídeo de projecció.
→Sempre cossos femenins. Si teniu algun suggeriment l’afegiré de tot grat.
La Lucy (Australopithecus afarensis): 3.500.000 – 3.200.000 aC.
Les Venus més antigues (en discussió actual), datades en 200-300.000 anys:
Venus de Grimaldi o la Polichinela. Cova del Príncep a Grimaldi, a la Ligúria (Itàlia): 23.000 aC. És l’única trobada que van realitzar els Homo Neanderthalis: Representa nítidament a una dona neandertal[10]. Indústria mosteriana (Lo Mostièr) que apareix en diversos abrics de las Coves de Grimaldi.
Venus de Willendorf animada per l’artistaNina Paley.
5- Primera aproximació compartida al Fòrum de l’Aula de Videocreació.
Potser m’he de centrar només en una imatge, o sigui, què us sembla si les projecto abans de començar de la més actual fins a la més antiga, i em centro a treballar aquesta última? O sigui, la Venus de Willendorf, ja que tindrà més sentit, “DESCOSIFICARÉ” el cànon fins a arribar a la de 28.000 aC. i aleshores cosifico amb els canons actuals.
També es podria projectar una imatge durant 28 o 29 minuts com els anys de la Venus de Willendorf i en aquest temps jo deformo el lingam d’argila per fer una forma anorèxica, provocada pel cànon de bellesa actual (patriarcal) de la moda. Així estaria explicant 29.000 anys de cosificació femenina. Què en penseu?
Frame prèvi de La Venus de la moda. Superposició de la Venus de Willendorf i l’Australiana Sacha Reeve, amb 30 Kg. (Enllaç).
Jordi Llort-Figuerola, a 3 de gener de 2024.
Peus de pàgina:
[1] Curiosa coincidència que el bloc de fang sembli un ritual de Ioga tàntric; la veneració del lingam (sexe de l’home) abi shec (Yoni, sexe de la dona) que es realitza en Lluna plena.
[2] L’acció; manipulació de l’argila a temps real amb les mans, braços i cos de l’artista, damunt de blocs d’argila blanca farà deformar la projecció.
[3] Projecció d’imatges de la cosificació de la dona al llarg del desenvolupament de la nostra espècie.
[6] Les videocreacions surrealistes del txec Jan Švankmajer, on l’stopmotion anima cossos humans de fang, com per exemple; Dimensions del diàleg de l’any 1982 (a partir del minut 4’20’’).
[7] Venus prehistòriques encara per acceptar dins la comunitat. Faltarien més associacions per verificar-les.
[8] Joan Campàs argumenta a La construcció del coneixement en història de l’art el caràcter canviant dels gustos, necessitats tant d’estils com tribals del col·lectiu i sobretot per l’ideal femení que pretenc contrastar. Campàs diu que anomenar-les Venus està mal fet, i de fet, a mi m’agrada perquè així no ens podem amagar del recent passat masclista que prové del patter familias i més antigament. Les Venus són divinitats de la fertilitat d’entre 250.000 i 280.000 anys.
[9] De “bulto rodó” vol dir que és una forma tallada en tridimensionalitat.
[10] Amb trets facials neandertals; cap ovalat, projecció maxil·lar, front fugisser, manyoc occipital i un gran nas.
Diagrama cronològic entre l’artista, el procés, l’obra, els agents i la socialització del públic mitjançant l’art. Vincles cooperatius[1] que actuen a priori; com la formació. Seguit dels processos, l’obra i els agents que actuen a posteriori de la creació per arribar finalment al públic.
S’inicia socialment i formant l’artista[2], dividint proveïdors acadèmics i econòmics (Becker, 2008). L’educació competencial prepara per al procés de creació, els processos performatius de l’obra i els factors com ajudes governamentals o ajuts a la creació, o bé l’enorme diversitat de materials per desenvolupar-la.
Trobem subjacents les infraestructures silencioses[3] (Sánchez-Criado, 2016), la globalització i la geopolítica. Dos exemples; un de clàssic (pigments pictòrics-blau de cobalt) i un altre de contemporani (els NFT’s[4] de l’art digital).
Els NFT necessiten milers d’ordinadors en naus industrials secretes i vigilades, refrigerant-se per mantenir la xarxa de gigabytes; un consum energètic que contribueix a l’escalfament i al canvi climàtic.
Agents invisibles (Alsina, 2019) i infraestructurals de la tecnologia[7] (Latour, 2015) que el capitalisme utilitza amb promeses igualitàries. Però el capital ho fa de forma autoritària i sense pensar en el benestar col·lectiu (Rogoff, 2015). Personalment, un dels objectius de les arts hauria de ser: contribuir a l’ètica i l’ecologia.
Abans de la finalització de l’obra els actants poden encarregar o ajudar a la creació, ja sigui en forma d’ajuts a la producció (concursos o associacions), o bé mitjançant subvencions econòmiques (organismes públics). Actors del principi de la realització de l’obra o un cop realitzada l’obra; com els premis.
ACTS professionalitzats en l’inside circuit; crítics d’art, curadors i comissariats. Sectors que creen xarxes de museus i galeries d’art, biennals i concursos, fires d’art (art fairs), sense deixar de banda les noves plataformes digitals de la xarxa internauta. Alhora trobem l’out circuit que desenvolupa la tasca de la socialització de l’Art: sales públiques d’administracions com Ajuntaments i Serveis Territorials, o més undergrounds com casals i bars, fanzines o esdeveniments de circuits de ”tallers oberts” o “paradetes” d’artistes als carrers. Un in&out que desemboca en el gran públic.
Jordi Llort-Figuerola, octubre de 2023. Text: 487 paraules.
[1] Diagrama inspirat en l’obra de Howard Becker: Mundos del arte y actividad colectiva, 2008.
[2] La formació pot ser autodidacta, però mai fortuïta, tot i que alguns discursos com l’objet-trouvé o els ready-mades de Marcel Duchamp i la baronessa ho posen en entredit.
[3] Infraestructures avorrides que també analitza l’etnògrafa Susan Leig Star (1999).
[6] En un primer món en transformació cap a l’abandonament dels hidrocarburs, el cobalt també és clau per a la fabricació de bateries, però persisteixen les preocupacions, sovint per praxis poc ètiques.
[7] Extret de la teoria de l’Actor-Xarxa de Bruno Latour, Michel Callon, Susan Leig Star et al. S’exposa en els treballs individuals i en el recurs d’aprenentatge de la UOC de Pau Alsina (2019).
Bibliografia
Alsina González, Pau (2019). Cultura i tecnologia. Recurs d’Aprenentatge UOC.
Becker, Howard (2008). Mundos del arte y actividad colectiva. A: Los mundos del arte. Sociología del trabajo artístico, p. 17-59. Universidad Nacional de Quilmes. ISBN 9789875581470
Sánchez Criado, Tomás (2016). A: Pensar infraestructuralmente. De: Inmaterial. Diseño, Arte y Sociedad, vol.1, pp. 85-95.
Leigh-Star, Susan (1999). The ethnography of infrastructure. A: American Behavioral Scientist, 43-3, novembre/desembre 1999, pp. 311-391.
Rogoff, Irit (2015). Infraestructuras. A: X Simposio Internacional de Crítica d’Art. Arts Santa Mònica. Barcelona, 14 de novembre de 2015. Disponible a: https://www.youtube.com/watch?v=alkdm_yqUwI
La meva obra definint només tres paraules: Amb una extensió de: 100 paraules + 100 paraules + 100 paraules.
Fotografia d’una escultura meva realitzada amb residus de la platja i les tres paraules escollides que resumeixen la meva obra actual en tres conceptes; activisme, motlles i plàstics. Partint d’aquests, es descriuen a continuació, mitjançant cent paraules cadascuna.
Escultura amb pèl·lets plàstics de la costa catalana (Platja de La Pineda, Tarragona).
Activisme: (Extensió; 100 paraules).
En general, hom fa ús del mot per designar la lluita i l’acció de tenir cura de quelcom i defensar la causa, sigui a títol individual o en col·lectivitat.
Per solucionar-ho està l’art, i així neix el superheroi Plàstic Hunter,l’alter ego mediambiental de l’artista tarragoní Jordi Llort. Es fa anomenar Janter, i per estendre la cura de l’ecosistema, vola per diverses disciplines artístiques. És en les performatives on es troba a gust, disfressant-se per caçar el plàstic.
Aquest activista del Mar, fa cinc anys que denuncia la problemàtica, amb happenings i confeccionant escultures de plàstic recollit del litoral.
Motlles: (Extensió; 100 paraules).
La motllura neix per reproduir nines fa milers d’anys, actualment la societat de consum requereix el motlle com la terra l’aigua.
Els objectes plàstics es produeixen amb motllura a escala global. Per entrar-hi dins, es preparen boletes anomenades pèl·lets. Un grànul que s’escapa pel camí, perdent-se en tots els escenaris del procés productiu i logístic.
Una necessitat, creadora de problemàtiques úniques, només en la nostra espècie. Plàstics fabricats massivament, crims mediambientals que passen en complexos petroquímics. Una distopia del paisatge i la degeneració[3] humana.
Plàstics: (Extensió; 100 paraules).
El plàstic és una substància refinada del petroli, una matèria primera d’origen orgànic, però tractada químicament per indústries i refineries del planeta.
Sense respectar el que la Terra ha assolit en milers d’anys, la nostra espècie xucla del subsol aquesta matèria, fosca com la mort. La seva extracció, refinació i consum, contamina els ecosistemes planetaris, causa l’extinció d’espècies, crea mortalitat i malalties entre la població.
Hi ha unes cinc mil persones en tot el món, caçant nurdles. Així és com s’anomena en anglès als pèl·lets plàstics, les petites boles que omplen el litoral català fins a Les Illes.
:::::::::::: :::::::::::::::::: ::::::::::::
[1] De l’anglès: genomic imprinting. L’herència genètica que en el meu cas, és l’antítesi de la burgesia que creà “la Il·lustració” (concepte d’art). Vinc de nissagues de pagesos (mare) i forners (pare).
[2] Dibuix amb la modalitat de l’hemisferi dret del cervell, inspirats en el treball de Betty Edwards.
[3] Curiós binomi la composició de paraules: DE(generació), com atribuir una degeneració de la nostra GENERACIÓ, la dels plàstics.
El relatograma és una modalitat d’apunts, simbiosi entre il·lustració i escriptura, que documenta, sovint amb diagramacions, els moments claus de les reunions i grups de treball. Gràfica que documenta les sinèrgies humanes, un dibuix expandit del moment, on la disciplina bidimensional adquireix les tres dimensions, renovant-se i aportant noves perspectives democràtiques, una exemplar socialització de l’art.
El dibuix es trasllada del pla únic fins a altres eixos de coordenades, proporcionant l’alçada, l’amplada i la profunditat. Li conferim les condicions per les quals es reconeix el terme escultura, un dibuix en l’espai, i també l’espai en el dibuix,on el relat i l’escena es queden gravats al paper. Temps i espai units en un, i alhora múltiples temps i espais.
Relatograma 5/5: Sessió al centre cultural i santuari ADDEND, enmig del Montsant. Exposo l’aspecte final ordenat cronològicament, en cinc làmines, realitzades durant la jornada.
Aquesta modalitat de relat, l’he pogut aplicar en dues ocasions aquest passat 2023; durant el taller a l’espai de pensament i art ADDEND i durant unajornada transdisciplinar de treball a la Universitat Rovira i Virgili, concretament per “Diagnosi crítica de la petroquímica al Camp de Tarragona”. Sempre s’ha d’avisar que es fa als assistents, ja que s’han de canviar els punts de vista i el relatador gràficrequereix moure’s per l’espai.
Fotografies de la relització del Relatograma.
ADDEND es troba enmig de forces tel·lúriques enclavades en un bonic poble, La Morera del Montsant, zona de protecció sonora declarada per la Unesco.
A l’estil de Berger us ho explico, en els dos casos em complau ensenyar-vos la fotografia del moment d’execució, provant i donant fe dels meus escrits. En aquesta posició dins les reunions, es deixa constància de les coses que passen i es diuen, i les que no.Mentre s’està realitzant, és convenient publicar-ho a les xarxes internautes, estenent la causa activista, per mitjà de l’art propi i també deixant constància de l’art dels altres.
A diferència del relat realitzat durant el taller del Montsant, no em dona temps a escriure els inputs genèrics ni els importants exposats, però un cop arribo a casa, decideixo posar els noms de tots i totes els i les assistents a la jornada.
Relatograma a la Jornada de Treball a la URV. Diagnosi crítica de la petroquímica al Camp de Tarragona.
Descriure les imatges és màgic i encantadorament complaent, però crec convenient exposar gràficament uns exemples de l’evolució, concretament el dibuix durant la reunió, i l’enllestit a casa. És important afegir durant el transcurs de la reunió o taller, unes anotacions i dibuixos i espais en blanc que permetin afegir-hi informació a posteriori, ja que hi ha coses que no dona temps a posar. Després posar-hi noms dels/de les participants, descripcions, titulars o frases importants, o coses que algú ha dit, o bé, el que no s’ha dit/o el que no ha passat o el queha passat fora mentre es feia la reunió.
Diagnosi crítica de la petroquímica al Camp de Tarragona. URV.
De gran ajuda és la guia[1] de la jove artista i activista social Carla Boserman, us recomano el document molt sincerament! L’he consultat i llegit a vegades, i sempre ajuda a entendre aquest nou format, nascut l’any 2011 enmig dels moviments com l’Occupy Wall Street americà, en les primaveres àrabs, i l’ocupació del 15-M a la Puerta del Sol de Madrid.
Cómo hacer un relatograma, de Carla Bosserman.
Una narrativitat del dibuix contemporani, que utilitza registres lingüístics sofisticats; com poden ser el còmic, caricatures i ninotaires, els diagrames, o evolucionant el relat amb aquest exemple; el relatograma. Aquest difereix pel tractament democràtic actual, que en l’antiguitat estigué controlat pels poders fàctics, i per tant mancats d’atributs democràtics. Com en el cas dels escribes i sacerdots del poble egipci, sota control faraònic i jeràrquic, i que es reflecteix en murals i pergamins. També els còdexs precolombins, com el de Zouche-Nuttall, en definitiva, discursos històrics escampats per l’establishment meso-americà. També en els més de 70 metres de tapís de Bayeux es continua explicant la història dels guanyadors enfrontada als vençuts, la batalla dels normands conquistant Anglaterra, l’any 1066 dC. i etc.
La crònica dels fets i control social, els guanyadors per damunt dels vençuts. La propaganda oficial. Aquí mitjançant el dibuix i pintures del romànic, a causa de la necessitat d’informar dels credos i dogmes eclesiàstics. Només l’arribada de la impremta alfabetitzarà a la població, propiciant l’esperit crític. Recordeu els gravats satírics on la nostra espècie és metaforitzada a través dels animals? Després de la invenció de la impremta, l’il·lustrador anglès Grandville, atorga el dibuix el poder del comentari social, mitjançant gravats amb temàtica de faules d’animals antropomorfs.
Una història del dibuix social, que arriba fins als nostres dies amb la confecció d’aquests grafismes i escrits, els relatogrames, on fins i tot, són importants les coses que no passen en les reunions. Unes estructures invisibles que segueixen funcionant i que poden deixar-se veure en el relat. Cròniques que visibilitzen l’invisible i graven els pensaments en pedra, per la seva posteritat.
[1] ¿Cómo hacer un relatograma?, de Carla Boserman. Web La Aventura de Aprender. Data de publicació: Any 2013.
Bibliografia
Bosserman, C. (2013). ¿Cómo hacer un relatograma?. Web La Aventura de Aprender. Data de publicació́: 2013. Disponible a: . http:/laaventuradeaprender.intef.es/documents/10184/72154/Guia-LADA_Como-hacer-un-relatograma.pdf
Partim d’un sintetitzador, un instrument per crear música electrònica, que analitzarem amb perspectiva de “gir material”, tecnològica i infraestructural. Observarem com la hibridació entre objecte i subjecte fa evolucionar la història musical, tant d’Occident (West) com d’Orient (East).
Sintetitzador Dato Duo.
La màquina musical Dato Duo, és una eina pedagògica per explicar els processos electrònics i la física de la música, alhora que convida a la reflexió entorn la materialitat de l’electrònica sonora. Una tecno-fília, que lliga les arts a la tècnica i tecnologia, amb un determinisme tecnològic de progrés gràcies a les dinàmiques canviants, (Alsina, p.9).
Dinàmiques incompreses per la societat, ja que sovint la música electrònica s’ha vist amb menyspreu, un gest previsible de tecno-fòbia, un estigma popular fruit de la desconeixença[1] de la recent història musical. Els últims 150 anys, la música i els instruments musicals, han abraçat la tecnologia, electrificant-se, incorporant nous materials i deslligant-se de l’acadèmia clàssica.
Malgrat els tecno-fòbics, els detractors de la tecnologia en el progrés, és indiscutible que l’electrònica és un gènere musical i forma part dels discursos contemporanis, moviments recents i manifests[2] infraestructurals (xips, indústries, logística, etc.).
La creació d’instruments electromagnètics i l’electrificació dels clàssics (com per exemple la guitarra elèctrica), uneix màquina i subjecte, una construcció artesanal de sintetitzadors[3] que va commoure les relacions humanes, com demostren les pistes de ball[4] dels 80 i la música disco.
No hi ha evolució sense la màquina, ni edat per l’Homo ludens. Dato Duo està adaptada a edats de 3 a 99 anys, i permet fer un recorregut docent pels conceptes bàsics de l’electrònica.
La tecnologia fa possible l’evolució de la música, proporcionant una nova sonoritat i enteniment. Una materialitat que crea noves infraestructures socials, una etno-sonoritat contemporània. La tecnologia també ha capacitat l’entorn musical per a reinterpretar la música popular, com és el cas de la sonoritat xinesa de Kitaro.
Manifestacions de les estructures socioculturals en un joc instrumentalitzat, creacions de l’Homo ludens, com designa el txec Vilém (Flusser, 1967). Ens socialitzem mostrant les experiències, que publiquem diàriament al núvol de la xarxa, els mass media digitals, mitjançant els dispositius mòbils i ordinadors. Un divertimento en l’aparell sintetitzador d’ones electromagnètiques, en l’objecteinstrument. Màquines elèctriques connectades, amb una instrumentalització invisible, com bé demostra el músic Jean Michele Jarre i la seva arpa humana-làser.
Objectes tècnics [5]que es relacionen amb nosaltres, una interacció, que al igual que el moviment Fluxus (1961), no només pretén dominar tècniques ni domesticar-les, sinó més aviat es busca una experimentació amb la màquina, amb la finalitat d’unir-se a ella. Una instrumentalització de la cognició, en definitiva, ser un de sol; màquina (objecte) i subjecte.
Un nou mitjà (i nou gènere musical) crea una nova forma de sensibilitat, una nova forma d’experiència (Benjamin,1936). Percepcions inèdites que generen noves infraestructures i posen la màquina al servei humà, reinventant la forma de treballar amb la tecnologia i la potencialitat creadora (Arlindo Machado, 2021). La tecnificació del pensament, i com exposa Fontcoberta (Soto i Guldin, 2012), sense el control d’aquesta tecnologia no podríem explicar-nos artísticament.
Maig de 2023.
Jordi Llort-Figuerola.
Text PAC2 _ SmiT – UOC.
Bibliografia
Alsina González, Pau. Cultura i tecnologia. Recurs d’Aprenentatge UOC. 2019.
Benjamin, Walter.L’obra d’art en l’època de la seva reproductibilitat tècnica. A: Revista d’Investigació Social. Leipzig, 1936.
Machado, Arlindo. Repensant a Flusser i les imatges tècniques. 2021.
Soto Calderón, Andrea i Guldin, Rainer. Para documentar algo que no existe.Vilém Flusser y Joan Fontcuberta: Una Colaboración. A: Flusser Studies, núm 13. 2012.
Flusser, Vilém. Una nueva facultad imaginativa. A: B. Onetto Muñoz. Textos escogidos. Ediciones UACh, 2016. p.119-132.
Flusser, V. Jogos. A: Suplemento literário OESP. Sao Pablo. 09/12/1967.
Puig Punyet, Enric. Roturas del cuerpo sujeto. A: Los cuerpos rotos: La digitalización de la vida tras la covid-19. Clave Intelectual, 2020. p.89-95.
Puig Punyet, Enric. Los cuerpos rotos. A: Los cuerpos rotos: La digitalización de la vida tras la covid-19. Clave Intelectual, 2020. p.63-73.
Simondon, Gilbert. Introducción. A: El modo de existencia de los objetos técnicos. Buenos Aires: Prometeo Libros, 2007. p.31-38.
Peus de pàgina
[1] En l’Annex s’especifiquen els desencadenants i esdeveniments iniciàtics de la mutació dels aparells musicals electrònics, que sorgeixen ja amb força al 1920.
[5] Un concepte que Enric Puig Punyet remarca també a Roturas del cuerpo sujeto; com més gran és el grau de tecnicitat d’un cos, més gran és també el rang de paràmetres que poden generar una indeterminació, és a dir, un acte de resistència (p.92).
Realització de 3 grans exercicis; A, B i C, amb els seus respectius experiments:
A: 3 experiments; A-I, A-II i A-III_
Canviar el suport del dibuix, dibuixar damunt d’objectes diversos, quotidians, útils, amb formes i costats… presentem tres exercicis/experiments:
A-I_ Experiment de la totxana_
Esbosso la idea del peu en un totxo. Preparo la totxana i començo a dibuixar. Preparo el totxo, netejant-lo i tapant els porus amb pintura blanca:
Totxana: Dibuix expandit.
Encara estic acostumat a separar en cares planes els dibuixos, i se’m fa difícil la continuïtat en l’espai. Però el dibuix expandit va fent, tenint en compte cada pla dels volums, canviant en ells també els seus costats i perspectives.
El dibuix expandit: Totxo pintat i dibuixat.
L’objecte interactua amb el dibuix i a la inversa, potenciem les possibilitats plàstiques, creatives i conceptuals de l’objecte envers el dibuix:
Detall de la totxana pintada: El dibuix expandit.
A-II_ Experiment del plat_
Per posar més en acció la poesia visual, afegeixo a continuació el primer dibuix que faig en un plat, amb voluntat de canviar el suport, però no expandeix el dibuix, encara que el concepte sí. Per expandir més el dibuix proposo dibuixar en la Sala expositiva un restaurant i la gent tot amb el traç del retolador negre del plat.
El plat i el concepte.
A-III_ Experiment de l’esfera_
Ara provo dibuixar en una esfera, espai amb curvatura permanent.
Procediment – Dibuix Expandit_ Esfera.
Fins que finalment, m’atrapa, literalment, com deia Berger, travesso l’obra:
Final – Dibuix Expandit_ Esfera.
B: 2 experiments; I i II_
Dibuixar sobre un espai o entorn, expandeix la superfície d’un dibuix, atravessem com diria Berger. El poder transformador del dibuix directament aplicat a l’entorn! El dibuix esdevindrà espai i adquirirà la possibilitat de ser transitable.
S’utilitza el retolador en l’experiment B-I, i cinta adhesiva en el B-II. En els dos casos, el dibuix s’escampa per el terra, superfícies verticals, materials vàris, objectes, portes i parets.
B-I_ Experiment de l’ombra projectada_
La necessitat d’expandir-me més en l’entorn, fa fixar-me en les ombres que projecta el Sol o la llum artificial, sense latència (ombra en moviment a causa de la torxa o foc). Decideixo dibuixar-ne una:
Procediment – L’ombra de la cadira.
Fins i tot, la meva firma s’expandeix en l’espai.
Final – L’ombra de la cadira.
B-II_ Experiment del dibuix transitable_
Es prepara l’habitació per realitzar-hi el dibuix expandit:
Preparació de l’habitació; imatges sense intervenció.
Dibuix en l’espai, per mitjà de cinta adhesiva:
Dibuix en l’espai.Dibuix expandit – Gener 2023 – Renau
C: Experiments de dibuix corporal: dibuixar-SE, dibuixar A, i dibuixar AMB estri/cos_
Interactuació amb el dibuix, dibuixant sobre el pròpi cos i els cossos d’altres persones.
Plantejem una proposta de fer servir el cos per dibuixar.
D’aquesta manera dibuixar serà també una exploració d’allò viu i humà més enllà del referent, implicant el cos com a part tangible i conceptual del procés creatiu.
Es presenten 4 experiments i un Bonus Track.
C-I_ Experiment de dibuixar-SE_
Els recorreguts individuals configures unes rutes COL·LECTIVES, de l’INDIVIDUALITZACIÓ, de la MACRO al MICRO, de el personal a el públic. Una ruta que es despulla de tot anonimat.Una col·lectivitat individualitzada que s’exposa a damunt la pell nua, el trajecte del Google Maps, de la ciutat al poble i viceversa, de Tarragona a Renau.
Pintar-se.
Realitzo unes marques al sofà, on van els meus peus, per realitzar la ruta amb exactitud, inconscientment a manierada de composició clàssica, planta dels peus amb posició d’escultura:
Preparació de pintar-se.
Capturant la imatge del servidor web, també preparo la imatge amb el Photoshop.
Pintar-se.
C-II-A_ Experiment de dibuixar A ALGÚ ALTRE_
En una sessió posterior, convido a experimentar el fet de dibuixar-se a una amiga. Dos formats, ser pintada i pintar-se, exactament. En aquest cas la seva ruta habitual:
Pintar-A ALGÚ ALTRE.Pintar l’individual i fer-ho públic, exposat a la pell.Pintar-A ALGÚ ALTRE.
C-II-B_ Experiment de dibuixar-A ALGÚ ALTRE, SENSE PROJECCIÓ_
La moda en la generació de joves actuals i el dibuix expandit en els seus cossos. Exactment, en el target Generació de Cristall, que també s’anomena generació Z, o també “Superdigitals” (1994-2012), i que són els joves que han nascut després de l’any 2000, i que ara tenen entre 11 i 22 anys.
Idea.
Faig un estudi amb el Photoshop i les marques (imagotips&logotips) imperants en aquesta generació:
Generació de Cristall, ambe els seus imagotip i logotips.
Pràctica de la proposta:
Procediment.Les marques de roba de la “Generació de Cristall”.
C-III_ Experiment de dibuixar AMB (estri)_
L’estri marca la superfície de l’entorn. A continuació, jugo amb el terra i una bola que deixa rastre de pigment UV. Experiment realitzat amb nocturnitat i olleres protecció UV, al meu terrat:
Procediment i final – Dibuix amb un estri.Dibuix amb un estri.
Amb la llum ultravioleta que projecto amb una torxa UV es veu l’invisible a l’ull humà.
La llum UV evidencia tot el rastre.
Finalment, apareixen unes notes musicals, o tipografies romanes i decoratives.
Dibuix final amb un estri.
Esbosso un parell d’idees més, una realiytzada amb un estri com un colador, un objecte quotidià, que esquitxarà l’espai amb la meva acció intencionada cinètica.
Dibuixant l’espai transitable.
I l’altra opció, més fortuïta, i menys antropomorfitzada, pel que fa a trajecte i traç. Mitjançant el llançament d’una bola gegant perforada, que anirà marcant el terra que transita.
C-IV_ Experiment de dibuixar i pintar AMB (el cos)_
Amb paraules de la docent Montserrat Moliner Vicent;
Tal com altres artistes han fet abans, pots convertir el teu propi cos, o una part del cos, en estri o suport. El cos, tridimensional i carregat de memòria i significat, pot ser el pinzell i esdevenir l’estri que deixa el seu rastre en forma de dibuix. També pot ser el llenç que suporta les línies i els traços.
La proposta que presento aborda l’actualitat dels feminicidis, per mitjà de l’acció performàntica de l’action painting, en aquest cas, arrossegarem el cos ensangrentat (ensangonat) d’un home per terra, teràpia de xoc! …per tal de fer visibles aquests assassinats perpetrats diàriament pel gènere masculí vers el femení.
Els-Feminicidis_Dibuixant l’espai amb el cos.
C-V_ Bonus Track:
Amb cinta adhesiva, marcar siluetes de morts, caiguts del firmament, un requiem amb estil Keith Haring. Una proposta que li queda encara per definir-se, és una imatge prèvia, encara no definitiva ni representativa.
Dibuixant en l’espai. Fotografia del terrat, de damunt l’estudi de Tarragona. Foto: Andrea Eidenhammer (Àustria).
Més enllà de la tela i el paper; caminant un timeline que uneix land art i dibuix expandit en un entorn natural_
3.2.2 Projecte artístic/transformador partint del dibuix expandit. Opció B: La intervenció en context (amb la possibilitat de realitzar-ho a Els Ports aquest any 2023).
S’adjunta una introducció de 400 paraules, seguidament el recorregut i localització, esbossos, data, hàndicaps/avantatges, els referents, un BonusTrack amb l’opció de la paraula projectada, i la bibliografia.
Introducció_
– La terminologia «rupestre» deriva del llatí rupestris, i aquest de rupes (roca).
Sembla que l’entorn sempre ens ha provocat per dibuixar-lo, en tenim constància ja en la prehistòria, fruit de l’observació del natural de la ment humana es desenvolupà el dibuix descriptiu dels animals que contemplaven, com demostra tot l’art rupestre. Amb exemples de dibuixos pintats, tant antics, com les aus sense ales (foto.B) de Terra d’Arnhem, a Austràlia, d’uns 50.000 anys. O la Capella Sixtina de les rupestres, al Sud de França, la cova de Chauvet, de fa 36.000 anys. Un dibuixno contemplatiu, amb gran tècnica i sinceritat realista. Posteriorment els relats dibuixats, amb matançes[0], etc. Incorporant les icones de la simbologia que ara descobrim si seguim estirant el timeline als orígens, un fil d’Ariadna per no perdre’ns. Remuntar-nos als primers bípedes, ara fa 3.600.000 anys, per trobar indicis d’art simbòlic[1], amb l’exemple del còdol roig (foto.A), de jaspilita de Makapansga, a Sud-àfrica, de fa 3.000.000 d’anys. I que Joan Campàs exposa en el Recurs Aprenentatge UOC, La construcció del coneixement en història de l’art (Campàs, p.8. 2015).
Des d’aleshores, les variades modalitats de dibuix han anat apareixent, acompanyant el desenvolupament de l’ésser, fins avui en dia; amb el dibuix expandit i els nous formats com els relatogrames i el dibuix virtual en 3D.
Còdol de jaspilita (fotografia A). Les aus sense ales dibuixades a la roca (fotografia B). L’ocre i la mimesi menstrual (fotografia C).
Timeline landscape vol ser una proposta transformadora, transportant-nos i mimetitzant el dibuix expandit corporal de les antecessores[11](foto.C), les dones de l’espècie humana primitiva, dibuixant una cronologia, una línia de temps (timeline), EN l’espai real del bosc, SOBRE la paret de roca i AMB el camí. Traçant una línia visible i contínua en el paisatge, amb un punt de partida i un final de recorregut, on es marquen (posicionen) les diverses aparicions del dibuix, per modalitats, resseguint un camí i recorregut, a peu, enmig del bosc.
Marques d’ocre i simbologia (imatge D). Exemple de pedra esferoide (fotografia E).
Un dibuix que s’expandeix en els objectes, dibuix simbòlic de patrons (imatges F).
…Time line landscape pot incorporar descobriments de la prehistòria del dibuix, molt pedagògics, amb la reproducció ceràmica, de la peça trobada, com per exemple l’esmentat anterior còdol roig, els poliedres o esferoides (imatge superior, dreta), el bifaç Excalibur[111](imatges F).
Bifaç “Excalibur”.
[0] Els orígens del dibuix en relatar els fets, fins i tot apareixen en l’art rupestre del Neolític, com ho demostra el combat d’arquers de les pintures rupestres de Morella La Vella (València), patrimoni de la Humanitat 1998, amb escenes de lluites i matances.
[1] A tenir en compte el concepte d’inherència, ja que hi ha estudis que demostren la capacitat simbòlica de primats, dofins, i altres animals superiors.
[11] Les mares de la humanitat, les femelles van utilitzar el body paint, de forma simbòlica al pintar-se les cames.
[111]Excalibur és l’eina que demostra el comportament simbòlic més antic, atribuint-lo al Heldelbergensis.
(Fins aquí 400 paraules).
Recorregut i localització_
Començant a dibuixar la línia, un traç iniciat dalt d’un arbre, metaforitzant els inicis del bipedisme de la nostra espècie, concretament amb els austrolopithecus, precursors del gènere Homo (3.000.000 – 3.600.000). Una línia marcada amb pintura de calç i que baixarà de l’arbre, i com un riu serpentejant les valls, seguirà el recorregut. Un camí a escala i proporcional al desenvolupament cronològic (trobat fins ara) de la raça humana i les diverses tipologies de dibuix.
Aquest timeline pintat encercla pedres cada cop més grosses, mimetitzant el procés d’encefalització creixent dels neandertals, fins a encerclar una roca, i allà barrejar-se la calç amb l’ocre mineral. En aquest punt del recorregut lineal, s’invitarà al públic a realitzar-se marques amb la pintura vermella, a manera de ritual tribal de l’East, amb una funcionalitat i simbologia. Amb l’ocre, color simbòlic, en una societat ja simbolitzada, que emprava el dibuix per pintar-se (foto.C). L’acció vol anar més enllà del pur body paint, pretén descobrir i reproduir la mimesi menstrual de les femelles neandertals (protecció/monogàmia/creixement del crani/inicis masclisme?) convertint-se en un happening amb una breu xerrada prèvia i possiblement la incorporació d’una artista de la dansa que exemplifiqui l’acció del pigment vermell. Finalment, el recorregut es fa discontinu i amb zig-zag, o en l’opció del riu-mar, en forma de delta, per simbolitzar l’actualitat i les sempre ramificades modalitats del dibuix.
El dibuix expandit: El diagrama timeline.
N’exposo (il·lustració G) el dibuix preparatori, que es considera una modalitat de dibuix, la d’ideació preparatòria.
Segona proposta: El Riu del Dibuix_
Diagrama Cicle de l’aigua comparat amb el riu del Dibuix, un timeline per explicar-lo juntament amb la Història de l’Art.
Tercera proposta: La pedrera de marbre_
També es podria dibuixar amb guix a la pedrera de fals marbre de la zona de La Franqueta a Els Ports, per Horta de Sant Joan:
Quarta proposta: PEUS
Pintar un dibuix o paraula amb calç, a la soca i tronc dels arbres, com el quadres de Renè Magritte (que exposo al Bonus Track).
Les Enfants Trouvés_Renè Magritte.
Bonus track al final del document.
Data d’execució i hàndicaps/avantatges_
Un lloc possible de realització seria en la pròxima edició d’Art i Natura als Ports, a curadoria del docent, gestor cultural i artista, Sergi Quiñonero[111].
Adjuntem el link del vídeo de l’anterior edició 2022, Els Ports: Natura i Art, produït per TV Terres de l’Ebre i la sèrie d’art local Saó Fonda. https://www.youtube.com/watch?v=sxp-aPAvcxY
En un espai natural protegit:
La proposta respecta l’entorn, és no invasiva, i utilitza pintures naturals, com la calç o el guix, i tots són biodegradables (pigment roig – ocre). Es podria fer servir clara d’ou d’aglutinant. Preferible la utilització del guix, ja que la calç s’aferra molt a l’escorça i s’ha de tenir en compte de minimitzar la petjada en l’espai natural.
Estudis previs dels punts a ubicar en la línia temporal pintada en un arbre, camí i roca:
Per designar i enumerar les diferents parades o estacions del dibuix en el time line humà que es dibuixarà damunt del paisatge, s’estudia la cronologia per mitjà de diagrames les diverses modalitats del dibuix. A continuació el diagrama esbossat (il·lustració H) :
He realitzat dibuixos previs del diagrama, en format horari 12 hores, que ordena les modalitats de dibuix. Hi ha un error en el dibuix simbòlic, que passaria a ocupar el primer lloc, per davant del dibuix de descripció.
Referents_
Jane Elkins i les seves il·lustracions (il·lustració I) sobre la Història de l’Art i la seva no lineal evolució:
Diagrama de Jane Elkins, en el seu Perfect Stories.
Per ser fidels a Elkins, i a la rigorositat científica antropològica, el camí dibuixat en l’espai natural, és com un riu amb els seus afluents, i rieres extingides, mimetitzant la barreja de genoma humà de les diverses races d’homínids antecessors/es.
Referents del dibuix expandit amb punt de vista únic:
Molt inspiradora és l’obra del surrealista Renè Magritte, que amb les seves pintures juga amb la poesia visual i l’art simbòlic amb els arbres dels seus quadres:
The banquet (1958). Renè Magritte.Le blanc-seing, 1965. Renè Magritte.
Bonus Track:
Opció PARAULA PROJECTADA: L’alliberació de les mans
DIBUIX DE TIPOGRAFIA EXPANDIDA.
Amb els primers bípedes, ara fa a 3.600.000 anys, demostren ja les eines amb patrons simbòlics.
Al bosc, és metàfora de l’antic hàbitat de la primera revolució humana, baixar dels arbres, sortir del bosc, utilitzar les mans per fer realitat el pensament.
Es planteja escriure la paraula “PEUS” als arbres del bosc atapeït i frondós de troncs de pi, projectant-hi la paraula amb el projector de vídeo (2000 Lúmens ANSI):
Bibliografia_
Barqueros Sánchez, M. (2015). El dibujo expandido en el espacio. ANIAV Asociación Nacional de Investigación en Artes Visuales. Disponible a: http://dx.doi.org/10.4995/ANIAV.2015.1038
Campàs, J. (2015). Mòdul UOC: La construcció del coneixement en història de l’art[recurs d’aprenentatge]. Recuperat del Campus de la Universitat Oberta de Catalunya, aula virtual.
Elkins, J. (2002). Perfect Stories. En: Stories of art. New York: Routledge.
Herzog, W. (2010). The cave of forgotten dreams. [documental]. Productora Arte France. Canal History films. Disponible a Prime Video. Trailer.
TV Terres de l’Ebre. (26 desembre 2022). Espais de Saó Fonda. Sergi Quiñonero, agitador cultural, artista ambiental i performer. [ Arxiu de vídeo sobre Els Ports: Natura i Art del Canal TE de You Tube]. Disponible a https://www.youtube.com/watch?v=sxp-aPAvcxY&t=140s
El procediment de realització es detalla i documenta en l’entrega final, però aquest és el resum gràfic de presentació:
Collage de la primera fotografia del relat a la meva llibreta, fotografia final de grup, i detalls de logotips del Comissariat i els Organitzadors i un relatograma final.
Vaig encarregar-me de documentar el Taller de 5 hores, realitzant un Relatograma cada hora, resultant unes 5 vinyetes, que volia compartir amb vosaltres:
Collage de 5 dibuixos-relatogrames, per ordre d’inici, un cada hora, 5 hores de Curs-Taller. 17 de desembre de 2022. ADDEND, La Morera de Montsant. Organitza ArtSud.
S’exposa a continuació els dibuixos a línia, sense color quasi, dels relatogrames a cada hora:
Collage de 5 dibuixos-relatogrames, en l’inici de cada hora, sense colorejar ni destacar gràficament les accions ocorregudes.
Fotografia d’ArtSud, documentant el relatograma en directe:
Foto de Nani Blasco – Relatograma ADDEND, 17 de desembre de 2022.
Cinc imatges finals del relat:
1/5 Presentació dels docents, 2/5 Modalitats i exemples de Land Art, 3/5 Analisi Land Art actual a Catalunya, 4/5 Taller amb Núria Arias i 5/5 Creació d’un bitllet inspirat en el concepte “naturagente”:
1/5_ Preparatòris i presentació de l’organització (Art Sud) a càrrec de Nani Blasco.
Presentant a Núria Arias i Sergi Quiñonero – Primera hora de Taller.
Relatograma 1/5_PRESENTACIÓ – Nani Blasco & ArtSud. ADDEND, 17 de desembre de 2022.
2/5_ Presentació i desenvolupament del significat i exemples de Land Art:
A cura de Sergi Quiñonero – Segona hora de Taller.
Relatograma 2/5_PRESENTACIÓ – Sergi Quiñonero. ADDEND, 17 de desembre de 2022.
3/5_ Anàlisi de modalitats i exemples de Land Art existents a Catalunya:
A cura de Sergi Quiñonero – Tercera hora de Taller.
Relatograma 3/5_Exposició i Anàlisi del PANORAMA ACTUAL – Sergi Quiñonero.ADDEND, 17 de desembre de 2022.
4/5_ Anàlisi final del panorama; S’analitzen més de 13 convocatòries o comissariats de Land Art, 5 parcs escultòrics i 3 parcs d’autor.
Docent Sergi Quiñonero – Quarta hora de Taller.
Relatograma 4/5_ANÀLISI LAND ART actual – Sergi Quiñonero.ADDEND, 17 de desembre de 2022.
5/5_Creació d’un bitllet inspirat en el concepte “naturagente”:
L’experimentada docent plàstica Núria Arias exposa el concepte de Naturegente, i ens convida a fer l’exercici de creació d’un bitllet (diner), relacionant-lo amb l’entorn i el concepte de Land Art. Cinquena hora de Taller:
Relatograma 5/5. Taller de Núria Arias .ADDEND, 17 de desembre de 2022.
A1/1_ Tipografia i Poesia Visual: Personatge amb collage.
Partint de l’imaginari col·lectiu del món de la novel·la gràfica, i la unió amb la tipografia, plantejo el següent enigma mitjançant la tècnica del collage;
-Quin personatge soc?
Tontòn – Poema visual en record d’Hergè.
En l’Assaig final s’exposarà més text.
A1/2_ P de patinet. Sintetització:
Sempre es pot sintetitzar molt més en la concreció de significat i significants gràfics. Realitzo un exemple, amb la P de patinet i un patinet elèctric; Vaig sintetitzant fins a assolir el mínim grafisme amb el màxim significat. Ho exposo amb tres passos (imatges):
Primer faig uns esbossos, després vaig desenvolupant la idea gràficament, en aquest pas s’acostuma a carregar la imatge (P rosada), potser degut a la facilitat tècnica digital. Però en acabat, perquè la imatge sigui fàcilment reconeixible i de lectura ràpida, s’han d’extreure aquestes artificiositats generades per la tècnica del format (digital) o per la cultura visual de la col·lectivitat actual, que accepta fàcilment imatges complexes, sigui com sigui, s’ha de tornar a mirar el poema visual i mirar de tornar a l’origen de la idea, la simplicitat de l’esbós (P amb negre).
Esbossos del poema visual amb tipografia i comparació de l’evolució.
En l’Assaig final s’argumentarà amb més text.
A1/3_ Mundial:
Poema visual amb edició.Poema visual dibuixat.Poema visual il·lustrat.
Gràcies al tractament podem reforçar la idea que es vol donar.
A1/4_ Antecedents personals relacionats amb l’activitat:
La meva sèrie Insectes tipogràfics (realitzats amb Letraset), ronden els anys 2003-2005. tenen una flaire a l’estil de l’artista Anatol Knotec. Cal remarcar que aquesta obra de gran format, és una col·lectiva dirigida per l’artista Josep Maria Rosselló.
Obra col·lectiva a l’Arxiu Rosselló Tarraco_Inclou insectes gràfics fets amb tipografia.Obra col·lectiva a l’Arxiu Rosselló Tarraco_Inclou insectes gràfics fets amb tipografia.PA (prova d’artista) i escultura “MoscART” (mimetitzant insectes gràfics amb tipografies). Dibuix i escultura de ferro de Llort-Figuerola.
Aquest poema vaig realitzar-lo per l’exposició a l’ART (Arxiu Rosselló Tarraco), on jugava amb les tipografies, i inspirant-me amb Joan Brossa:
Poema visual “ABCZZZ…” realitzat amb Letrasets.
A1/5_ Referents:
Afegeixo dues consultes al respecte, on el poema visual està tractat mitjançant els formats fotogràfics i el del collage:
Els meus referents son la fotografia de Chema Madoz, i el collage de Sean Mackaoui.
B / El còmic
B1/1_ El meu còmic – Procediment:
He decidit crear l’exercici partint de la vivència personal, però la col·lectiva, i tocar un tema comú i que tothom sap fer: dormir i estar despert, seran dos conceptes centrals de la proposta de còmic, que titulo; Desperta!
Inicio l’activitat amb la llibreta i anotant les primeres ocurrències, un cop tinc el tema aprofundeixo en el relat seqüencial per argumentar i articular bé el còmic. Aquest discurs narratiu el llisto per ordre cronològic d’aparició, per tal de construir mentalment el fil conductor i començar a visualitzar l’storyboard o guió il·lustrat.
Esbossos, guió, storyboard – 3.2.3_B_ El Còmic. Proposta Llort-Figuerola.
Realitzo un primer, i vaig modificant la llegibilitat i fluïdesa dels sistemes de representació de l’Art seqüencial.
3.2.3_B_ El Còmic. Proposota de Llort-Figuerola.
El color l’he aplicat digitalment, i he muntat els escanejos del Photoshop i netejat el document amb l’eina de tampó i aplicat efecte de traç en algunes zones. Un exemple a sota, mentre afegia el cromatisme roig.
Tractament digital – Còmic de Llort-Figuerola.
B1/2_ El meu còmic (format en comic book):
Còmic de Llort-Figuerola.
B1/3_ El meu còmic (format en horitzontal):
El còmic es pot compaginar amb programes d’edició del paquet Adobe, com Photoshop o Indesign, per tal de trobar composicions originals.
Opció Horitzotal_Còmic de Llort-Figuerola.
B1/4_ Referents:
D’una gran ajuda és la tasca docent de l’artista del comicbook,Scott McCloud, que ha publicat un parell de llibres enfocats en ensenyar a fer dibuix seqüencial i entendre el còmic, que ens ho explica mitjançant la tècnica del mateix mitjà, explicant el còmic amb el format còmic:
Hacer Cómics d’Scott McCloud.
Afegeixo el meu arxiu de Scott del qual en soc un gran seguidor ja fa anys. El vaig conèixer als anys 90, amb els seus còmics de Zot.
Llibreria personal.
En l’Assaig final s’exposarà més text.
C / Els diagrames
C1/ 1_Esbossos de la proposta realitzada:
Per fer el meu Diagrama, primerament les idees que m’envaeixen són algun fet històric, o fins i tot la vida diària, la quotidianitat…
Esbossos del Diagrama diari (del dia a dia).
Previ del diagrama final sense retoc digital ni color, només amb els escanejos muntats:
Diagrama del dia a dia.
C1/ 2_Diagrama final:
Diagrama a color.
C1/ 3_ Mapes sinòptics dels apunts:
Realitzo la visualització del vídeo plantejat al Recurs d’Aprenentatge UOC i la lectura de Cómo hacer un relatograma de Carla Boserman. S’exposa a continuació els apunts del visionament de vídeo, que en definitiva són uns diagrames d’esquema que s’acostumen a nomenar MAPES SINÒPTICS o QUADRES CONCEPTUALS.
Diagrames: Mapa sinòptic meu de l’assignatura.
Afegeixo el mapa sinòptic a net, que acostumo a fer de TOTES les lectures i visionats proposats en les assignatures del Grau d’Arts de la UOC, que estic cursant actualment. Fins i tot, realitzo diagrames d’esquema dels enunciats:
Diagrames: Mapa Sinòptic de l’apartat “3.2.3_Relat i llenguatge”.
Si hi ha un artista que sobresurti en la construcció i relat del seu ser com a creador, autoretratant-se en vida públicament, aquest és sens dubte, Salvador Dalí. És l’exemple artístic que durant tota la seva vida es retroalimentà del seu retrat/autoretrat, en el format que sigués, projectant-se sempre com a artista; ja sigui pintant, escrivint llibres sobre les seves vivències, psicoanalitzant-se, realitzant happenings, entrevistes als mass media, etc. sempre parlava d’ell, encara que fos malament, com el cas d’Avida Dollars[2]. I és que al pintor surrealista no li calien assessors de coaching.
El fet és que Dalí, fins i tot va desenvolupar un sistema d’autoconeixement, el mètode “paranoïco crítico” (1930) molt vinculat a la Psicoanàlisi de Freud, els somnis i l’inconscient dels que tant bevien els Surrealistes. Quasi creà un subgènere en el surrealisme amb el seu mètode. El geni empordanès, tampoc li calien psicòlegs, ell s’ho manejava, encara que de traumes en tenia, per començar… Salvador Dalí fou batejat amb el nom del seu germà mort.
Però sovint, i com diu la dita; “darrere d’un gran home hi ha una gran dona”. En el cas de Dalí, la Gala[3]. L’única dona surrealista considerada pel moviment. Fins i tot Dalí digué:
«Amo a Gala más que a mi padre, más que a mi madre, más que a Picasso y más incluso que al dinero.»
Travessant temes vivencials Dalinians, respondrem les preguntes que envolten el concepte d’Artista actual i del passat: Quan s’és artista?Què significa ser artista? Qui és artista? Ens trobem davant d’un concepte universal? Sempre han existit artistes?Quines diferències hi ha entre art i artesania i artista i artesà? Un assaig que parla, en definitiva, de la Història de l’Art, mitjançant Dalí i realitzant un viatge iniciat a les roques de Chauvet, baixant a les roques de l’Empordà i finalitzant a Figueres.
Assaig
Quan s’és artista? Dalí és un clar exemple de què hi ha moltes formes per a ser reconegut/a com a artista, una d’elles és pel cercle artístic, en aquest cas els Surrealistes, tot i que a la Real Academia de San Fernando de Bellas Artes de Madrid, Dalí ja es projectava artísticament, com exposarà l’assaig. Els fets que succeeixen a la vida de Salvador són d’avantguarda i li confereixen protagonisme, com per exemple, quan traeix el seu amic i poeta Lorca, que és afusellat pel Règim feixista del dictador Francisco Franco, i on Dalí callarà per sempre. O bé, en l’enfrontament a París, amb els Surrealistes, que acusà afirmant que només ell era el Surrealisme. Són fets coneguts. Aquests i molts més fets de la vida de l’artista empordanès, ens guiaran per les preguntes clau del ser artístic. Vivències i frases Dalinianes que ens respondran mentre anem descobrint.
Com diu John Berger[4], dibuixar és descobrir el nostre entorn, el que ens envolta, és una expressió des de la nostra vivència, existim i veiem allò que és. Un punt de vista subjectiu que es remunta als orígens de la nostra espècie, on el traç sobre la roca, objectes i cos, formaven part de l’expressió. Les femelles de l’Homo heidelbergensis, es pintaven, sobretot els peus i cames, de color vermell (pigment ocre), com el docent Joan Campàs exposa. Una mimesi menstrual que potser fou el primer gest de pintar-se. També en parla el Canal Science[5]. Eren tradicions culturals ja, però encara que haurien de passar milers d’anys per a què la idea d’Art, s’entengués tal com la coneixem avui en dia.
No podem assegurar que el còdol roig[6], de fa 3 milions d’anys, amb forma de cara, que un Australopithecusva portar diversos quilòmetres fins al seu abric, és el primer objecte d’art, però sí, com diu Campàs;
“com un inici de col·leccionisme o d’interès per objectes dotats d’un color o forma especials”.
Personalment crec que per adonar-se de l’antropomorfisme de la pedra i per portar-la damunt a un lloc llunyà, s’ha de ser una mica artista, o tenir una sensibilitat especial, ja que no tothom arreplega pedres suggerents. Si més no, demostra el pensament simbòlic i l’experiència estètica, en els orígens de la nostra espècie. Reflexiojem doncs, un antropomorfisme geològic que envolta la Costa Brava, paisatge que veu néixer i morir Salvador Dalí (1904-1989, Figueres).
Per tant, sempre han existit els/les artistes? Dalí demostra en la seva infantesa una sensibilitat especial, ja anava a classes de pintura del pintor Pitxot de Cadaqués. Havent nascut el 1904, ja al 1918 ensenya les seves primeres obres en una exposició d’art local al Teatre Municipal de Figueres. I aquest interès no podia ser en millor escenari per a un nen. A tothom li fascina el paisatge de la Costa Brava, no podem negar la poesia visual i suggeriments que ens evoquen aquelles formes a tocar de Mar. Així com les roques de Chauvet inspiraven les formes dels animals pintats, Salvador també ho veu en el seu entorn paisatgístic, la geologia del Cap de Creus. Sempre dirà que Cadaqués i Port Lligat són la seva font d’inspiració. Un entorn d’infantesa que estimula imaginativament, amb un temps meteorològic tramuntanenc que encara diu la dita popular que crea genis i bojos. Una infància marcada per l’ombra del nom, del seu germà mort a dos anys d’edat, i atents/es, nou mesos abans de néixer ell, creant-li crisis de personalitat[7].
Si hi artistes, sempre n’hi hauran, com el tub de la cursa de relleus, i com l’exemple de l’únic deixeble Dalinià, qui es fascinà per les pedres enormement, i en feu la seva musa, parlem del seu veí i amic Antonio Pitxot[8], i del qual Dalí també en fou mecenes. Antonio durant tota la vida pintà pedres antropomòrfiques, és un clar exemple de què hi ha artistes que pinten fidels i d’altres que evolucionen amb l’estil del moment, com Francisco de Goya, com veiem a La intenció de l’Artista, la conferència del docent J. Campàs, del Bloc 5, del mòdul Història de l’Art de la UOC, l’any 2017.
El fet que hi haguin artistes determina que n’hi continuïn havent-hi. Tenim l’exemple del tiet d’Antonio Pitxot, el pintor Ramón Pichot Gironés, del qui Dalí s’entusiasma i descobreix l’impressionisme, fet que determinarà la seva vocació, segons afirma el llibre Pitxot (p.115) editat per la directora del Centre d’Estudis Dalinians Montse Aguer i el president de la Fundació Gala-Salvador Dalí. Així doncs, Dalí s’emmiralla en la figura de l’artista veí creador de la nissaga dels Pitxot artistes en molts àmbits, i veïns de casa dels pares del surrealista de Cadaqués. Vasari és el primer que diu que és l’artista l’important en l’obra, és el seu coneixement, la seva manera de fer, són les seves aptituds les que fan que l’art varii, les que fan que l’estil evolucioni. Podríem dir que sempre han existit éssers més sensitius doncs?
Aquesta sensibilitat ja el feia artista? El fet de demostrar que també tenia traça amb la pintura de ben petit, l’apropa a la idea del techné grec o l’Ars romana, del bon saber fer, tècnica amb art (techné/ars)[9], consultant el mòdul UOC de Campàs L’artista al llarg de la història (p.174). En el món hel·lènic i romà, Dalí encara seria un bon artesà de la pintura, de les Arts refinades dels grecs, però entè com a un ofici de creadors d’Art utilitari que venia realitzant-se feia mil·lennis. O amb el Renaixement, i basant-se en les cròniques de Giorgio Vasari, potser el Dalí jove seria un esperit saturnal i solitari, com Paolo Uccello o de Piero Di Cosimo (com diu Campàs al mòdul UOC, p. 61, d’Els Mons de l’art). Hem d’esperar a la Revolució Industrial (1750-1830), que anivella salarialment músics, pintors i escriptors, amb altres tipologies de treballadors/es, i que farà aparèixer la categoria d’Art. Ajuden a aquest canvi els cristians (el grup de pintors alemanys anomenats Natzarens) i els protestants (William Blake), ja que comencen a espiritualitzar la figura de l’artista. Però el concepte d’artista més semblant al d’avui en dia no apareix, com argumenta Larry Shiner[10] (pp. 271-282) al capítol La imagen exaltada del artista, fins que no arriba la definició d’Art contemplatiu amb la Il·lustració.
Es pot dir que era artista el primer col·leccionista? Com en l’exemple de la pedra vermella de jaspi, esmentada en la pàgina anterior. I també podríem afirmar que ho era el Neandertal del dit trencat de la cova de Chauvet[11]? Al documental de Werner Herzog s’esbrina que en aquesta cova, molt propera al Pont del Riu Ardeche al Sud de França, un mateix individu pinta diverses pintures rupestres, gràcies a un dit trencat que tenia a la mà. Eren artistes els/les que van pintar les aus sense plomes de la Terra d’Arnhem, a Austràlia, ara fa 50.000 anys? Senzillament no, ja que no existia aquest concepte. Ara bé, per mimesi de representació es poden considerar obres d’Art. Les pintures tenen qualitats tècniques que els converteixen en bons/es observadors/es de la realitat, sabent que després traspassen aquesta memòria amb la sinceritat i honestedat del dibuix. Practicaven la tècnica del dibuix del directe i del natural, segurament damunt de superfícies naturals a les proximitats dels animals, tal com diu Berger a Sobre el Dibujo. Jo afegeixo que possiblement estem parlant dels primers esbossos de la realitat fets per l’ésser humà, els primers sketchs ràpids sobre superfícies rocoses. Una simbiosi entre land art i els primers sketchings?
L’experiència del dibuix en aquelles coves amb només la llum de les torxes, havia de ser quelcom psicodèlic, amb la latència de les ombres i el fum tòxic. Un ritual mil·lenari, ja que a Chauvet trobem que dels primers dibuixos pintats, fins als últims, van passar uns quants mil·lennis. Parlem d’una tradició o una nissaga mil·lenària que executava els dibuixos parietals i rupestres? Potser s’entenia com una tasca que s’aprenia, per realitzar un art útil per la tribu, com fan avui en dia encara xamans en societats no civilitzades? Com afirma la teoria xamànica de Jean Clottes i David Lewis-Williams, (o com Townsend, Layton, etc.), pàg. 6 de Teorías interpretativas del arte rupestre, de Rafael Montes. Però segons Campàs no podem afirmar-ho (La construcció del coneixement en la història de l’art, pàg. 32):
«La teoria xamànica és sobretot una hipòtesi especulativa i comparativa. El fet que determinades societats primitives actuals, com els san sud-africans, practiquin art rupestre en un marc xamànic, no vol dir de cap manera, que els seus ancestres durant el paleolític manifestessin el seu art en el mateix context.»
Les pintures restaven en la foscor de les coves, era un art no contemplatiu, no s’exhibia i rebien poques visites, (Berger, Pàg. 81 del cap. Le Pont d’Arc del seu llibre Sobre el Dibujo) però això no minvà la qualitat tècnica, rica en detalls i realisme, demostrant una capacitat excel·lent en l’observació i representació mitjançant el dibuix. Dalí tingué una formació clàssica a Madrid, ja que el seu pare, en ser comptable a Cadaqués, podia permetre’s pagar l’estada i ensenyament de Dalí lluny de casa. El lleóque pinta Dalí és la figura de son pare, que l’obligà a estudiar a Madrid (1921), amb 17 anys, per poder ser professor d’Art, a canvi de deixar-lo ser pintor. El lleó s’enfadarà amb el seu fill per la seva expulsió repetida (dues vegades, 1924 i 1926) de la Real Academia de San Fernando de Bellas Artes de Madrid i la Residencia de Estudiantes[12]de Madrid (1923), per les seves conductes com deixa constància a Vida Secreta (1942), un dels llibres que va escriure. Va declarar incompetent al jurat encarregat d’examinar-lo[13];
«Soy infinitamente más inteligente que estos tres profesores, y por eso me niego a ser examinado por ellos. Conozco este tema demasiado bien.»
D’aquesta ensenyança clàssica que obtingué, Dalí en un futur dirà que el seu desig és ser un dels clàssics, comparant-se amb Velàzquez[14], i expressant que els seus bigotis volen tocar el cel per aconseguir la divinitat dels grans artistes.
Què significa ser artista? Quedi clar que no parlem del bon artesà, sinó de l’artista. Avui en dia el concepte ha evolucionat des que es va crear l’art contemplatiu durant la Il·lustració. L’artista actual ja no és l’artista de la cova, no és l’artista de les arts reservades a la noblesa grega o romana, ja no parlem del saber fer, techné, ni tampoc del craft, i sobretot ja no cal ser home per ser-ho, com pretenia la societat patriarcal de temps passats i que avui en dia experimenta el canvi. Tampoc és l’artista que descriu el primer cronista del fet artístic, Vasaris[15], on és la manera de fer i el conjunt d’aptituds i coneixement de l’artista l’important en l’obra, el que fan que l’estil evolucioni, com exposa Campàs a la conferència La intenció de l’artista. L’artista s’assemblaria més a Mantegna, Goya o com en Jacques-Louis David del neoclassicisme, on les necessitats del mercat (del client) i el component social i cultural, modifiquen l’estil de l’artista. L’actualitat evoluciona creant contextos sempre diferents, així que el significat s’ha de revisar, sempre, ja que la Història de l’Art demostra la transmutació del concepte. Aquest assaig els ha anat anomenant, des que parla del pintor rupestre fins al surrealista. Actualment, l’artista treballa amb diversos materials, però a més, conceptualment, canvia d’enfocaments. Com s’exposa en la lliçó inaugural de la UOC, l’any 2015-16, amb Manuel Borja-Villel, entrevistat per Joan Fuster, director dels Estudis d’Arts i Humanitats (UOC). Els Museus ja no es mesuren per les obres que tenen sinó per la qualitat i quantitat de relats que ofereixen. A més, Borja-Villel exposa que en el concepte d’artista, hi hem d’afegir, com diu George Lee, la importància del format. A més de les xarxes virtuals de la contemporaneïtat, propiciats pels nous media. Una evolució de la societat, que també fa evolucionar a l’artista i que en paraules de A.Danto a El final del Arte (pàg.18)[16];
«El arte siempre tendrá un papel que desempeñar si los artistas así lo desean. Su libertad acaba en su propia realización, pero siempre dispondremos de un arte servil.»
Danto també ha suscitat controvèrsia, acusat[17] per Stephen Davies de deixar-se dur per pensament filosòfics influenciats per moviments artístics dels anys seixanta. Davies qualifica textualment a Danto, de ser un mal venedor (Una improbable última paraula sobre la mort de l’art, pàg.200). Però també passa a la inversa, com és el cas de l’entrevista de Guillem Díaz-Plaja cap a Joan Miró, mentre pinta el decorat Joc d’infants, i que s’acompanya amb la fotografia de la instal·lació, en l’article de la revista setmanari, El Mirador (1932. Pàgina 7-7). Díaz-Plaja avisa als lectors del fet que no és un quadre, que estiguin preparats per a nous suport. La línia que separa l’art decorativa de l’art que anomena “substantiu” és molt prima i difosa. Argumentant que les teles de Miró no estan sotmeses al marc, i que a diferència d’altres artistes consagrats, les obres del pintor de Mont-Roig del Camp, poden funcionar en l’espai i continuen tenint la mateixa essència.
Quines diferències hi ha entre art i artesania, i entre artista i artesà? És com la lluita entre Dalí i els Surrealistes, un amb l’arrogància del West i els altres amb la sinceritat de l’East. En el món hel·lènic, tot i que el concepte contemplatiu d’Art encara no s’havia succeït, però sí que les Arts refinades ja existien, Plató ja deia:
«L’artista no és més que un home que interpreta un déu que el corprèn i que li lleva, mentre la divina fusiódura, tota intel·ligència i tota raó.»
L’artesania prové de l’Art utilitari que s’ha anat desenvolupant durant milers d’anys sense la idea d’Art en majúscules, que repetidament hem comentat que s’origina amb la Il·lustració, gràcies a contextos històrics com la Revolució industrial, o antecedents d’artistes cronificats per Vasari i recordats per Ernst Gombrich a La imagen y el ojo, i que amb paraules d’Arthur Danto (Pàg.3, a El final del arte), demostraria el fi de la pintura;
«Vasari identificó la historia estilística con la conquista gradual de las apariencias naturales.»
Els contextos socials afecten la mirada, i els canvis en la percepció de les obres. Un distanciament que s’accentua amb l’elevació espiritual de l’artista i la seva aura creadora, que l’allunya de l’artesà. El canvi en les condicions dels artistes i l’Art separà definitivament l’Artesania i els objectes utilitaris, a més, l’Art decoratiu també podria considerar-se una mena d’artesania. Però l’Art no és tan sols una idea, sinó un sistema d’ideals, pràctiques i institucions, per tant, mai morirà, apuntalat per aquests poders. Encara que es posi en dubte, com exposa Shiner, i que alguns artistes qüestionen i d’altres parlen del “mite de l’avantgurda”, com la crítica d’Art Rosalind Krauss (al capítol La gran división, Pàg.28, a La invención del arte, de Shiner).
Tinguem present, però, que aquest concepte s’origina amb l’etnocentrisme del West (Occident), sempre mirant l’East (Orient) amb la nostra mirada, concepte molt treballat per Jane Elkins, un West que no entengué mai les arts primitives o arts premiers, com exposen contundentment Alain Resnais i Chris Marker a Les statues meurent aussi, de l’any 1953. On hi havia un Art cultural dedicat a les tradicions ètniques i conexions tribals, Occident ha espoliat i creat l’artesania per al seu consum, souvenirs i col·leccionistes, indústria que perdura encara avui en dia, en comptes de revisar el model d’Art com va fer el West fa 300 anys amb el binomi Art/Artesania. O l’aberrant creació de les Verges negres[18] (art africà del Cristianisme), on l’Art tribal (premier, primitiu, africà, etc.) experimentà una contaminació cristiana, creant mutacions de l’Art i l’Artesania, fruits de l’evangelització i l’anterior colonització i postcolonització de territoris africans.
No només a l’East de Resnais són un món a part; l’Art Africà, el tribal de l’Oceania i de les Illes del Pacífic, sinó també la gran diferència amb els Asiàtics i la cultura modular xinesa, que com Lothar Ledderose explica a Ten thousand things: module and mass production in chinese art. Aquestes diferències estructurals en la manera de pensar també les contrasta Raymond Thomas a La perfección técnica, exposant, són cultures tan diferents, que fins i tot amb l’ensenyança difereixen. Aquí el mestre s’explica intel·lectualment i mitjançant l’estudi literari. I allà, a l’East del Zen, el mestre no conta sinó que exemplifica perfectament, amb el seu art, amb el seu techné/ars, un saber fer executat de forma magistral. Els alumnes només repeteixen, imiten i copien sistemàticament, fins que el mestre creu que han assolit el nivell òptim que els permetrà “saber fer-ho” mentalment i de forma perfecta i automàtica. Amb paraules de Thomas (pàg. 56);
«…sin intervención voluntaria del espíritu.»
A la pregunta; és un concepte universal? Contestarem que No. S’ha exposat la diferència en la pàgina anterior, hi ha cultures que ni tenen el concepte d’Art, Orient i Occident mai s’han entès, les Arts Premiers, les Arts d’inspiració Zen, l’Art contemplatiu Europeu, diversifiquen els conceptes d’Art, ja sigui actualment i en el passat. Unes grans diferències culturals que fan impossible una visió i concepte unívoca de l’Art i l’Artista. Reflexionem. Així doncs, quin testament deixa Dalí? No només material, sinó…Quina és la seva millor cara? Quin llegat deixa a la Història de l’Art? Un artista amb pocs valors morals, un geni ric i solitari que com a la tragèdia Faust, on el savi pagà el preu al diableMefistòfil, però en comptes de voler expandir els seus coneixements, aquest cop, és un pintor que anhela ser reconegut eternament en la Història de l’Art.
Un testament que enfronta institucions i governs, Generalitat i Estat Espanyol, un cop Dalí és mort, encara crea conflicte la seva figura, segurament ho havia planejat, li encantaven aquestes provocacions. Però també és prou reconegut que era de dretes i conservador, de cara a la galeria i pel seu interès, ja que en el seu univers personal, era un declarat exhibicionista, voyeur (organitzador d’orgies, amb Amanda Lear, un cambrer disfressat de Hitler, Nanita Kalaschnikoff, el “capitán” Moore, o Carlos Lozano) amb escenes pictòriques de sexe oral, masturbacions, etc. Deixava que Gala tinguès relacions extramatrimonials, ja que ella era lliberal i ell conseqüent amb les seves desviacions sexuals. Un Avida Dollars, que a causa del seu caràcter i pacte amb el dimoni, sempre es quedà amb zero amistats autèntiques i gent que l’estimes realment. Dalí no estimava, o només a Gala. Tenien moltes enemistats artístiques, serien; Bretón, Buñuel, Éluard (per haver conquistat la seva dona Gala), i el públic per callar amb l’assassinat de Lorca en mans dels franquistes i masclistes.
Sempre parlem de les i els artistes coneguts, i quan parlem d’autoretrats, quasi sempre morts o mortes estan! Sempre homes, ocultant les dones artistes. Per exemple, com s’ha dit anteriorment, els Surrealistes només van designar una dona surrealista, la Gala. Parlem del que coneixem, i, per tant, sempre excloem els/les que mai se’n parla. Anonimats que formen la carnota de l’Art, que no són el cap visible, que treballen introspectivament o no assoleixen la fama. Uns autoretrats anònims i desconeguts que esperen ser descoberts/es. Tancant l’assaig amb esperança i una dosi d’alegria Daliniana:
«-Yo soy muy mal pintor, porque para ser buen pintor hay que ser un poco tonto.»
Jordi Llort-Figuerola
Novembre de 2022
Bibliografia
Boixadós R. i Aguer M. (2002). Pitxot. Figueres. DAS Edicions i Fundación Gala-Salvador Dalí. (170 pp).
Campàs Montaner, J. L’artista al llarg de la història. [Recurs d’aprenentatge]. Recuperat del Campus de la Universitat Oberta de Catalunya, aula virtual UOC (PDF de 183 pp.).
Campàs, J. Mòdul UOC: La construcció del coneixement en història de l’art[recurs d’aprenentatge]. Recuperat del Campus de la Universitat Oberta de Catalunya, aula virtual UOC.
Campàs, J. Els mons de l’art. [recurs d’aprenentatge]. Recuperat del Campus de la Universitat Oberta de Catalunya, aula virtual UOC.
Danto, A. (1984) El final del arte. Article aparegut a El Paseante, de l’any 1995, núm. 22-23.
Davies, S. (2001) Una improbable última paraula sobre la mort de l’art. Nova Zelanda. University of Auckland. Department of Philosophy. Article aparegut a Enrahonar 32/33.
Descharnes, R. i Néret, G. (1994) Salvador Dalí. La obra pictórica. Tomo I i Tomo II. Colonia (Alemanya). Editorial Taschen. 780pp.
Díaz-Plaja, G. (1932) Joan Miró a les catacumbes. Article del setmanari El Mirador. Barcelona. Data: 24-11-1932. Pàgina 7-7.
Edwards, B. (1989). Drawing on the right side of the brain. Editorial Urano.
Elkins, J. (2002). Perfect Stories. En: Stories of art. New York: Routledge.
Gombrich, E. (1995) The Story of Art. (1ª ed. 1950) London. Editorial Phaidon. (688p.)
Ledderose, L. (2000). Capítol; Introduction. A; Ten thousand things: module and mass production in chinese art. Princeton University Press. Pàgines 1-7.
Marker, C. i Resnais, A. (1953). Les statues meurent aussi. Censurat i publicat l’any 63. França.
Montes Gutiérrez, R. (2012) Teorías interpretativas del arte rupestre. Revista Tiempo y sociedad. Núm 9. pp. 5-22. Universidad de la Rioja. Extret de Dialnet.
Shiner, L. (2001). La invención del arte: una historia cultural. Barcelona, any 2004. Editorial Paidós. (476 p.)
Thomas, R. (1986) La perfección técnica. Sabi-wabi-zen. El zen y las artes japonesas. Barcelona. Ed. Visión Libros, pp. 55-68.
Vasaris, B. (1894). Lives of the Most Eminent Painters, Sculptors, and Architects. Volum 1. Londres. Edita George Bell and sons.
Notes de peu
[1] Gombrich, argumenta; que en realitat l’Art no existeix com a tal, sinó que només hi ha artistes.
[2] Breton fou el primer a titllar-lo, acusant Dalí. Entre els avantguardistes, no estava ben vist voler diners. Però Salvador lluny d’ofendre’s es va apropiar del mite i deia que els diners era una glòria i misticisme.
[3] El nom de naixement de Gala era Elena Ivánovna Diákonova i degut al seu fort caràcter estava enemistada amb els surrealistes André Breton o Luis Buñuel.
[4] Berger, John (2011). Sobre el dibujo. Barcelona. Editorial Gustavo Gili.
[8] Fixant-nos en les cobertes del llibre Pitxot, de Ramon Boixadós Malé i Montse Aguer Teixidor, hi observem l’autoretrat amb pedres pintades. Sèrie d’autoretrats realitzats durant els anys 1972-1974.
[9]Techné vol dir “saber fer alguna cosa”. Segons Campàs. Pàg.5 del Recurs UOC La Construcció del…
[10] Larry Shiner:La invención del arte: una historia cultural. Capitol“La imagen exaltada del artista”.
[11] Documental d’Herzog, The cave of forgotten dreams(La cova dels somnis oblidats). Disponible a Amazon;Trailer.
[12] La Residencia de Estudiantes on Dalí coincidí amb Federico García Lorca i Luis Buñuel (pintura, escriptura i cinema).
[14] Velazquez i les Meninas: avui en dia encara no es posen d’acord en la seva lectura.
[15] Giorgio Vasari, és el primer assagista de vides d’artistes i artesans amb Lives of the Most Eminent Painters, Sculptors, and Architects, del 1894.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.